Debat ritual

Amb motiu del 30è aniversari de la Constitució vam assistir dimarts a un nou concert de l’ONCA, amb l’estrena d’un text escrit per Albert Villaró i musicalitzat per Albert Gumí, i amb les veus d’Oriol Guillem i Raquel López. Un viatge. Només volia posar en context l’inici, no fer una crítica ni comentar el concert (que va ser, això sí, molt emotiu i com sempre, gratificant) però mentre estava assegut a la butaca em va venir al cap la diferència ritual que hi ha entre un concert i una funció de teatre i l’acceptació que tenim, públic-espectador i artistes davant d’aquestes diferències. Enllaço de passada amb una breu polèmica que esvalota aquests dies de forma amistosa el món cultureta d’autors i directors. Som-hi.
S’imaginen un director d’orquestra que decidís eliminar un fragment de la Novena de Beethoven perquè no li sembla ideal o perquè entén que no s’avé amb el seu estil de direcció? Canviar de lloc un parell de moviments perquè li agrada més així? O canviar els matisos, i on diu forte fer un pianissimo, on posa lento marcar un allegro ma non troppo? Difícil, oi? Ho va fer José Luis Cobos, que hi va posar a tot una màquina de ritme, es va quedar tan ample i va gravar deu discos.
Què passaria si com a espectadors assistíssim a una funció de teatre i els actors apareguessin amb el guió a la mà? O si cada vegada que acaba una escena saludessin el respectable? O que el director estigués al mig de l’escenari ordenant l’entrada i la sortida dels personatges? S’imaginen com ens acabaria curtcuitant els esquemes, una cosa així? No a tothom, perquè per exemple Aneglica Liddell va per lliure. 
Contextualitzant una mica més el debat, fa uns dies la sala Beckett de Barcelona va presentar una producció pròpia, Els encantats, amb direcció de Lucía de Greco i text del dramaturg català David Plana, que en la roda de premsa de presentació de l’espectacle va manifestar el seu descontentament amb la posada en escena de l’obra. Imagino la pobra directora pensant el que tots hauríem pensat en el seu lloc: “El millor dramaturg és el dramaturg mort”. 
El debat artístic hi és: fins a quin punt podem incidir com a creadors en l’obra d’algú altre? Fins on és teatre el que s’escriu en un paper, i fins on és teatre el que es veu dalt de l’escenari? Fins quan el teatre és del públic que el viu en aquell precís instant i no en un altre, i no dels artistes que l’interpreten?
Òbviament, cada art té els seus rituals, usos i costums, i la recerca d’evolució i l’aproximació a nous públics és la complicitat que necessita l’art amb els seus creadors. Aquestes línies són un desfogament que m’he permès, i ja buscaré la barra d’un bar per debatre amb qui s’hi presti, sobre els drets, deures i llicències artístiques.