Sovint recordo aquestes paraules del capítol XVIII del Quixot: “Sábete, Sancho, que no es un hombre más que otro, si no hace más que otro”. Jo afegiria, “millor”: qui fa més i millor que un altre.
El 2011, reunits entorn d’unes sigles neutres, unes gents bastant immodestes es van presentar com “els millors”, gent preparada amb la missió de salvar Andorra; els seus cants de sirena van ser escoltats per uns electors espantats pels efectes de la crisi econòmica mundial al nostre país.
Quinze anys després, els ciutadans encara patim les conseqüències dels fets,  més enllà de l’autobombo, que va perpetrar l’autoanomenada “generació perduda” i els seus companys de plataforma: una obertura econòmica sense control, les reformes –a mida per als amics– de la Llei del sòl i de patrimoni cultural, la (mala) regulació dels pisos turístics concebuda com a sortida a la crisi del mercat immobiliari. Aquestes espifiades –només n'he esmentat algunes, n’hi ha moltes més– ens haurien d’alertar davant les promeses d'aquells que confonen capacitat de governar democràticament una societat complexa amb la possessió de títols acadèmics i el talent que, diuen, va a l’una amb els diplomes. 
Aprofitant el Dia de Meritxell, el cap de Govern va repetir les habituals andanades contra alguns dels líders opositors. Com a bon narcís en cap li molesten els perfils polítics que l’imiten; no pot amagar que encara es troba a gust en el model de “la gent preparada del 2011”. I és clar, és ell qui reparteix els títols, el seu no cal justificar-lo.
La selecció dels càrrecs del partit demòcrata-institucional, no segueix la màxima de Fiter i Rossell; al contrari,  s’ha abusat de la fórmula de Sancho Panza: "Quien a buen árbol  ser arrima, buena sombra le cobija". En versió andorrana, "qui troba un bon padrí, ja ha recorregut mig camí". Don Quixot, en un moment de lucidesa, corregia el seu escuder contra la temptació narcisista: "Posa els ulls en qui realment ets, procura conèixer-te a tu mateix. De conèixer-te sortirà el no botir-te com la granota que va voler igualar-se al bou".
A La psicologia de l’estupidesa, el psiquiatre Jean Cottraux estableix tres tipologies de trastorn de personalitat narcisista (TPN), a més del narcisisme cultural “banal” descrit per Christopher Lasch en la seva obra del 1979. Cottraux distingeix el trastorn narcisista “maligne”, “l’inestable” i “l’altament funcional”.
Els que pateixen el primer tipus són manipuladors, explotadors, agressius i sense empatia. Els inestables són fràgils, ansiosos, crítics i envejosos; emmascaren el seu sentiment d’inferioritat aparentant seguretat i aires de grandesa quan se senten amenaçats. Qui pateix el TPN altament funcional és grandiloqüent, competitiu, exhibicionista, seductor i es troba en una perpètua recerca del poder. No m’atreviré a encasellar Espot, Montaner i Escalé  en un o altre dels tipus; crec, i no voldria estar equivocat, que cap dels tres pertany a la variant “maligna”. 
Diu Cottraux que els psicòlegs rarament veuen a la seva consulta persones amb trastorn narcisista; tanmateix, atenen freqüentment les seves víctimes (parella, fills, subordinats), atrapades en els “guions de vida” entotsolats i egocèntrics d’aquestes persones tòxiques.  
Els ciutadans ens equivocaríem si caiguéssim en la trampa d’aquest debat de competició d’egos. Hem de ser capaços de resistir els cants de sirena, triar entre els candidats que ofereixin més garanties (propostes coherents, modèstia, capacitat de diàleg) de preocupar-se pel bé comú, en comptes de quedar presoners del guió de vida d’uns xamans narcisistes.