Decatletes (o no)

No duia ni cinc minuts a la botiga (pertanyent a una cadena conegudíssima que fa les delícies de compradors amb deliris de grandesa esportiva) i un nen que jugava descontrolat ja m’havia estampat als morros una pilota de rugbi. El pare que el va matricular m’havia fet caure a terra amb una demostració amb un bat de beisbol i jo, solet, en un intent infructuós de plegar una tenda de campanya (diuen que es munta sola en dos segons; jo juraria que és menys) quasi m’havia tret un ull. Passades tres hores no havia aconseguit posar-la de nou dins la funda.

En arribar a la secció que buscàvem vaig seure en un dels bancs que divideixen els passadissos, al costat d’un paio que va començar a donar-me la xapa amb les mil i una bondats de l’equipament que portava al cistell. Era un cas de manual de la síndrome tinc-més-ganes-de-fer-esport-(sobretot-a-l’estiu)-que-qualitats-físiques-o-mentals-necessàries, que va camí de convertir-se en una epidèmia més devastadora que el sidral de The Walking Dead. Un zombi, si tens la fortuna que t’enganxa, se’t fot gola avall i ja no pateixes més –un addicte als productes esportius i amb deliris olímpics és més perillós: no et mata, però et menja el cap d’una manera que t’acaba liquant el cervell, i això no té cura. Semblava que parlés un idioma inventat: Nabaiji, Kalenji, Wed’ze i no sé quines altres paraulotes impronunciables que podrien formar part d’un conjur per ressuscitar mòmies. L’únic que em va quedar clar és que per al meu interlocutor no era el mateix anar a córrer que fer running, que un got de plàstic per barrejar potingues adquirit al Merca Xina no és homologable a un shaker de musculació deu vegades més car, i que si passes del submarinisme al trekking t’has de canviar els calçotets, perquè en el segon cas la roba interior ha de ser respirant. “Vols dir transpirant, oi?”, vaig demanar-li. “No no”, va dir, “a l’etiqueta hi diu respirant”. Visualitzant-lo panteixant, enfundat en els eslips amb brànquies i xops de suor de la collonera, vaig estar a punt de tenir un vessament. Em va explicar que els seus fills, dignes hereus de la seva afició a l’activitat física, aquell dia no tindrien el que volien.

El gran es quedava sense una nova taula de surf: l’últim cop que havia fet servir la vella va trigar dies a aparèixer surant a la costa, hipotèrmic perdut i parlant menorquí. El petit tampoc s’enduia la màscara d’snorkel dels seus somnis: encara s’estava recuperant de la hipòxia de la darrera immersió, i era millor no temptar la sort. Per compensar-los, al nou catàleg havien trobat un bumerang, uns arcs i unes fletxes. Vaig proposar-li completar el lot amb una capsa de bombes: posats a fer les coses, millor fer-les bé.