Decebut, trist i avergonyit

Decebut, trist i capcot al seient vuit de la fila vuit del bloc A3 del Poliesportiu d’Andorra. Així recordo com estava el 14 de maig passat pels volts de les onze de la nit després que al darrer segon del partit Giorgi Shermadini, amb una jugada que tantes vegades li havia vist fer quan era jugador del BCA, certificava el descens del MoraBanc Andorra a LEB or.

I en aquell mateix moment  un sentiment de vergonya. Vergonya de veure com un dels tècnics assistents del meu equip s’abraonava fora de si sobre el pivot georgià com si volgués recriminar-li que no hagués fet la seva feina. Vergonya de veure piulades a les xarxes per part d’estaments del club parlant de vergonya, alguna de les quals posteriorment s’acabaria esborrant. Vergonya de sentir determinades expressions per part del director esportiu del club culpant els àrbitres del descens d’un equip que de 34 partits només ha sabut o pogut guanyar-ne 11. Vergonya de veure com a la gran majoria de mitjans de comunicació i fòrums de bàsquet es feien ressò que el MoraBanc Andorra, com un equip petit, culpava l’estament arbitral del seu descens,  i com reproduïen una vegada i una altra la jugada final de Shermadini on, ens agradi o no ens agradi, no hi ha passes per enlloc.

Puc entendre certes reaccions a cop calent, però seria convenient que el hooliganisme, si és que hi ha de ser perquè sovint en l’esport és inevitable, sigui qüestió només dels aficionats i no dels estaments d’un club que ha fet sempre gala, i així ha de seguir sent, de tot una sèrie de valors que caldria no llençar per la borda. I més, si com diu de forma clara una de les lones del Poliesportiu: Aquí juga un país.