L’altre dia vaig anar a veure el flamant nou parc de l’Ossa d’Encamp. Com acostuma a passar sovint a Andorra, les novetats es venen amb més pa que formatge. I llavors passa el que passa: et deceben. D’entrada, no està acabat, hi ha un munt d’espais encara en obres. Per no parlar de l’estadi, que ocupa bona part del que podria haver estat zona verda. En segon lloc, ocupa només una petita part del que era el Prat Gran, un gran espai per al gaudi del ciutadà. Segurament el Prat Gran era millorable, com tot a la vida, però tirar-lo a terra per fer aquest no sembla que hagi estat una bona jugada, propietaris de la zona a banda. No acabo de veure el guany per a la ciutadania. És cert que no està acabat i que les conclusions s’hauran de treure quan tot plegat estigui enllestit, però amb el que ja es deixa entreveure no sembla que hi hàgim guanyat, sinó més aviat el contrari. Una reforma del Prat Gran, que això sí que ho necessitava, hauria estat una millor solució. Cert és que la proposta infantil és engrescadora per als més petits, però el Prat Gran era un espai més ampli que feia molt més les funcions de pulmó verd que no pas aquest, més aviat petit i amb moltes coses properes l’una de l’altra, amb poc espai entre elles, de manera que no fa la sensació –ni la realitat– d’un espai ampli on deixar anar la imaginació. En el record queden aquells grans concerts per la revetlla de Sant Joan, amb una gran presència de públic, i els passejos un dia qualsevol amb poca gent que invitaven a badar i desconnectar. Com se sol dir en aquests casos, molt soroll per a no res, tot i que en aquest cas seria més curós dir molt soroll per menys o per no tant com semblava.