Decibels i electoralisme baratet

Hi ha gent que circula pel món en mode major i qui té certa tendència a arrossegar els peus de l’ànima en mode menor. Deixem de banda els ciclotímics que anem d’extrem a extrem de l’escala sense solució de continuïtat i els atonals que ni senten ni pateixen. Després hi ha els amants del reggaeton, que ja em perdonaran, però dubto si incloure’ls a la categoria de persones humanes. Comparteixen nivell intel·lectual amb aquests pròcers de la pàtria veïna (o les pàtries, segons apostis per un Estat o dos), que acaben de (re)descobrir en Andorra un possible viver de vots populistes.  Sorprenentment, o no, grups d’esquerres seguint consignes de tan insignes pensadors com Ana Rosa Quintana et al. Viure per veure. Perquè el debat de fons és una cosa i l’oportunisme una altra... sobretot quan assenyales la palla en l’ull aliè i tens tota una biga d’harmonització fiscal al propi.
Però no divaguem. Llegeixo amb cert estupor les protestes que ha aixecat la mesura de limitar a 50 els decibels de la música en llocs públics. “Un nou atac a la cultura!”, es planyen horroritzats. Homeee, no exagerem, companys. Hi ha una part del públic (seré l’única?) que rebem la mesura com una benedicció i amb el desig que s’allargui en el temps. Potser perquè vivim en una tonalitat diferent de la imposada, potser perquè estem esgotats de buscar establiments on gaudir d’una conversa en to pausat, perquè volem escoltar els propis pensaments, perquè ens sentim sotmesos a la dictadura de l’estrepitós soroll de fons. Deixant de banda el polític.