Els nostres veïns del sud han viscut el pitjor agost en molts anys pel que fa a incendis forestals, que han afectat especialment Madrid, Castella i Lleó, Galícia i Extremadura, quatre comunitats –casualitat o no– governades per una mateixa formació política, més centrada a mirar d’enderrocar com sigui el Govern central que no pas de vetllar pels ciutadans, i que han cremat prop de 400.000 hectàrees.
Més enllà de la implicació humana, voluntària o per negligència, en l’origen dels diferents incendis, i que ha comportat la detenció de gairebé mig centenar de persones i que se n’investiguen 120 més per la seva vinculació amb els focs, i de les temperatures extremes registrades, factor que òbviament tampoc ajuda gens ni mica, les quatre comunitats afectades han anat retallant d’uns anys ençà els recursos destinats a la prevenció d’incendis forestals i el personal d’emergències.
De fet, i segons les dades fetes públiques des de l’Associació Nacional d’Empreses Forestals (Asemfo) del 2009 al 2022, darrer exercici que disposen amb les dades completes, la despesa destinada a prevenció d’incendis del país veí ha caigut un 51% aquests anys, i ha passat dels 364 milions d’euros el 2009 a tot just els 175,8 milions que s’hi van destinar fa tres anys.
Amb aquestes xifres, malauradament la seqüència és prou lògica: menys recursos preventius i menys mitjans, calor extrema i l’acció criminal d’alguns cafres han comportat més superfície arrasada per les flames i una situació d’emergència que ha obligat a mobilitzar més de 2.500 efectius de l’UME i a activar el mecanisme d’ajuda europeu.
És obvi que tota decisió té conseqüències i que sovint estalviar en segons què acaba a la llarga sortint força més car. I és obvi també que tothom buscarà un culpable en un tercer i ningú no assumirà la responsabilitat d’haver pres o deixat de prendre una decisió.
