Això de la gastronomia està sortint de mare, o de plat. Molta escuma, escerificació, maridatge i cuina a baixa temperatura perquè el resultat sigui una cosa amb menys substància que la dieta de l’actriu Gwyneth Paltrow o aquell peix bullit que et serveixen a l’hospital quan hi estàs ingressat.

Ara tot és fusió: la cuina mexicana amb la japonesa, la tailandesa amb la venusiana, l’osonenca amb l’occitana i la laurediana amb la calongina, tot i que un nigiri de fuet és tota una declaració bèl·lica així com altres mutacions del sushi, incloent-hi el maki de bringuera, que és com si el DJ David Guetta intentés fer un remix dels grans èxits de la cobla La Principal de la Bisbal. Però el que importa realment és l’emplatat i no el cuinat perquè ens quedi maca la fotografia a l’Instagram.

Hi ha més maquillatge que cuina. Rímel, pintallavis i contorn d’ulls amb fons de la línia Bambú i els seus plats mimètics amb toc singular i estètica futurista. I a penjar-lo a les xarxes socials amb filtres perquè els colors siguin espectaculars i els noms incloguin les paraules ramen o ceviche. Si és una cosa més convencional com una truita de patates o una hamburguesa sempre s’hi pot afegir deconstrucció en el primer cas i disseny en el segon. Tot això amb un rerefons de soroll de sabres, de polèmica i d’amenaces de part de bloguers, de comentaristes de TripAdvisor i de més o menys likes al Facebook.

Abans si no tenien gasosa La Casera te n’anaves i no passava res. Ara si no et conviden a gintònic i un didalet d’orujo El Afilador anuncies solemnement que els posaràs a parir en el teu blog, que, suposadament, té milions i milions de seguidors, i reclames la presència del cuiner estrella i estrellat. El que sol passar és que aquest no hi és i t’enviaran un becari que rep un tracte d’esclau amb un vas d’aigua per dia i un crostó de pa mentre el xef titular participa en un congrés, roda un anunci per a la televisió de matalassos, de cotxes o d’assegurances, fa una conferència, concedeix una entrevista per a la prestigiosa revista neozelandesa Foodie’s Magazine, signa autògrafs en grans d’arròs o participa en un programa de telerealitat a l’estil Embolica que fa fort als fogons.

Els grans cuiners surten més pel plasma que Rajoy i quan són al restaurant acostumen a aparèixer al final de l’àpat ben altius, com l’almirall Mountbatten en plena campanya naval dirigint la cinquena flota de destructors de la Royal Navy. La gent els segueix com si fossin els nous messies i acaben creient que amb aliments com la quinoa, el kale, la dieta detox, els beuratges verds i la ingesta massiva de cúrcuma seran immortals.

No és d’estranyar que els nens i les nenes no vulguin ser astronautes, estrelles del rock o futbolistes sinó grans xefs. A mi ja m’ha passat l’arròs perquè encara estic adaptant en unitats de mida occidentals les mesures de les padrines, un polsim d’això i un grapadet d’això altre, i perquè la truita em surt deconstruïda, però no a l’estil Ferran Adrià, sinó al que pot acabar sent l’edifici The Cloud.