La desintegració del projecte europeu és un possible escenari que alguns comencen a considerar en tant que les fractures polítiques que s’han desencadenat arran de la crisi són, per molts, irreparables.

L’objectiu que hauria de prevaldre en la política exterior de la Unió Europea és l’expansió dels drets humans i de la democràcia; ans al contrari, fins ara es prioritzen objectius geopolítics i en benefici propi que mostren una gran falta de coherència entre els estats membres. Principis de solidaritat, col·laboració internacional i defensa dels drets humans en lloc de governar per unes poques elits que no representen el conjunt de la població.

L’estratègia de la Unió Europea ha de passar per la coordinació dels diferents estats membres i per la posada en marxa de mecanismes com l’ajuda humanitària o la política de veïnatge, i també s’ha de reconsiderar la funció del principi d’asil, entès com una manera d’externalitzar el control migratori i no com el que hauria de ser, una potestat per oferir protecció a persones en situació de persecució o violència per evitar que es quedin al marge de la llei sense cap tipus de dret, ni social, ni civil ni polític.

Entre moltes altres fatídiques conseqüències, si es tanquen fronteres es debilita l’espai Schengen, cosa que posa en entredit un dels pilars fonamentals de la Unió, la ciutadania europea. A la vegada que des del punt de vista humanitari és una acció totalment indecent.

Davant d’aquest conjunt de desafiaments, el projecte de construcció europea s’ha vist greument afectat i és necessària –de forma immediata– una reformulació de l’estratègia global comuna.

D’altra banda, Europa estableix moltes directrius però no parla amb una única veu, situació que posa en evidència la incapacitat de resoldre contradiccions i conflictes interns.

Sens dubte, però, un dels problemes més importants de la Unió és la falta d’un “demos-europeu”, no hi ha una cultura política compartida ni una identitat comuna, a causa d’una important manca de sentiment de pertinença. Molts ciutadans desconeixen el funcionament intern del sistema polític europeu, el veuen molt remot, i aquest fet desencadena una sensació de llunyania. En aquest sentit falta establir molts mecanismes de transparència i de rendiment de comptes. És necessària una major difusió mediàtica perquè els ciutadans puguin controlar què passa a Brussel·les.