En aquest món hi ha tota classe de persones: carnívores, vegetarianes, veganes, les que decideixen no menjar hidrats de carboni, les que tasten cadascuna de les dietes miraculoses i no tant, i les que passen olímpicament de tot i es mengen dues hamburgueses amb patates fregides i es queden tan amples. Cosa que, sigui dit de passada, em sembla perfecta. Al final, cadascú té el dret de triar què és el que vol menjar o deixar de menjar i com això repercutirà en la seva salut, tant interior com exterior.

El que no acabo d’entendre, és per quina raó, en la majoria dels casos, aquestes mateixes persones es tornen fonamentalistes i acaben defensant aferrissadament el que els fa bé a ells, com si aquesta veritat que els funciona hagués de ser necessàriament extrapolable a cada ésser humà del planeta. És gairebé una manera de futbolizar tot allò susceptible de certa subjectivitat... és a dir, tot. I llavors, sigui el que sigui que hàgim triat per a alimentar-nos, abracem aquesta veritat i ens posem la samarreta d’aquest nou equip –que ves tu a saber quant ens durarà– i elevem la nostra dieta a l’Olimp de les veritats absolutes i que, a més, tenen a veure amb cert grau d’intel·ligència. És a dir, si tu no menges com jo, ets un idiota. O un assassí, o no t’importa el planeta, o un llarg etcètera, tan llarg com la quantitat de dietes que existeixen.

I el pitjor de tot és que molta gent, i en conec més d’un, que va passar per la situació de veure’s en la necessitat d’aprimar molts quilos, amb especial èmfasi en l’adverbi molts, i que ara no tenen cap empatia envers la gent. Com si ells haguessin estat tota la vida els déus de la bellesa clàssica.

La sensació que tinc amb aquestes coses és que, al final de tot, es tracta de competir, de sentir cert grau de superioritat respecte als altres que, en aquest cas concret, no sol trobar una contrapartida en la imatge que ens retorna el mirall, però bé, ja sabeu que aquest gran amic nostre que es diu ego no és gaire objectiu que diguem, i en la majoria dels casos fa que ens creguem alguna cosa que no som. I així funciona tot, si és que funcionar és el verb correcte. I anem donant bandades mentre creem bàndols i ens posicionem sobre qualsevol de les qüestions que poden ser debatudes en lloc d’acceptar que, així com uns tenen una opinió determinada sobre un tema, uns altres puguin pensar el contrari.

Però suposo que, en aquests temps que corren, només es tracta d’això. De cridar la nostra veritat per sobre de la dels altres, fins i tot sense estar segurs de si la bandera que fem onejar és vàlida o correcta. Perquè no ens enganyem, avui més que mai, una bandera és un tros de tela que es pinta segons l’interès... i no es tracta exactament d’hamburgueses.