Ego: en la teoria de la psicoanàlisi de Freud, part parcialment conscient de la personalitat humana/ Valoració excessiva que una persona té d’ella mateixa.

Aquesta és la definició d’una de les característiques que més ens defineixen com a éssers humans. Tinc la temptació de dir que lamentablement, però al final, és el que hi ha.

I un dels exemples més coneguts, encara que sigui part de la mitologia grega, és el d’Ícar. 

Ell i el seu pare Dèdal estaven retinguts a l’illa de Creta pel rei Minos. Un dia, Dèdal va decidir escapar i va construir ales perquè ell i el seu fill poguessin sortir volant. Ho van provar i va funcionar, i Dèdal va advertir el seu fill Ícar que no volés gaire alt perquè la calor del sol fondria la cera amb la qual havia enganxat les ales. A mig camí, Ícar va començar a ascendir i el sol va fondre la cera. Les ales es van enlairar i Ícar va caure al mar i va desaparèixer.

Aquesta podria ser només una història de fantasia, pròpia de la mitologia, i segurament és així, però molt em temo que, més enllà d’això, ens aniria bé entendre la intrahistòria. I crec que ens hem perdut la metàfora. I així anem per la vida, suposant i fins i tot donant per fet, que som l’espècie dominant que sobreviurà a qualsevol cosa durant els segles dels segles. I ves per on, resulta que fa força temps, ja, que la nostra supervivència penja d’un fil per una cosa que mai ens havíem plantejat fins ara. I no és una altra cosa que l’equilibri entre les espècies. I a conseqüència d’aquesta manera de pensar i actuar tan egocèntrica que tenim els éssers humans, el nostre futur està lligat, a l’extrem, a les abelles.

Una cosa difícil d’acceptar per aquest ego que ens domina: com una cosa tan insignificant com un insecte, té la capacitat de decidir si continuarem existint? Perquè la resposta és molt més senzilla del que sembla. L’única cosa que hem de fer és trobar aquell equilibri que vam perdre fa tant de temps que ja ni sabem quan. Perquè és a les nostres mans, com tantes altres coses que ens esforcem a negar, i es tracta solament de tornar a connectar amb la naturalesa. A priori sona fàcil, oi? Sobretot per a nosaltres, que vivim al mig de la muntanya. Però com sempre, la realitat és considerablement diferent. I ja no parlem de caminar pel bosc, és molt més simple que això. Necessitem prendre vitamina D en pastilles perquè ni el sol ens toca a la cara. Però ens vantem de com som d’intel·ligents mentre canviem el mòbil cada any.

Pobres de nosaltres, éssers insignificants, que l’única cosa que deixarem en aquest planeta al nostre pas serà similar al que feia el cavall d’Àtila. I tot per culpa de les abelles, que no es van esforçar prou per suportar el nostre estil de vida.

Quina pena... amb el que m’agrada la mel.