¿Deixarem que ens afecti Panamà?

Amb l’afer dels papers de Panamà sorgeix, una vegada més, la polèmica dels paradisos fiscals, i un cop més Andorra es troba al punt de mira dels mitjans de tot el món.

Durant aquests últims dies, la notícia dels papers de Panamà ha tingut un ressò internacional, en què s’han vist implicades personalitats reconegudes, polítics o esportistes. Noms que ràpidament la gent ha associat a corrupció o evasió fiscal.

Per la nostra part, encara que de forma molt menys implicada, també trobem empreses andorranes que han optat per obrir una societat en aquest país paradisíac (perdoneu el joc de paraules) i, per què no dir-ho, ja que és en boca de tothom, un apoderat d’una de les societats entre 1999 i l’any 2000 és el nostre ministre de Finances.

I en aquest sentit m’agradaria fer un petit incís. A Andorra, durant els anys en què el ministre va ser apoderat de la societat, no es pagaven impostos sobre beneficis; per tant, posar al mateix sac les empreses andorranes que es van internacionalitzar, emprant Panamà com a trampolí per entrar a Sud-amèrica i Amèrica central, i les empreses d’altres països amb pressions fiscals molt més elevades, pot ser un pèl impulsiu i poc considerat, atès que l’interès sobre els beneficis fiscals que podria aportar aquesta alternativa queda molt mitigat amb la legislació andorrana d’abans.

Però la finalitat d’aquest article no és defensar ningú ni donar explicacions, sinó més aviat posar sobre la taula una altra realitat. És curiós veure com Andorra continua essent relacionada, malgrat els esforços d’uns i altres, amb els paradisos fiscals. Qualsevol escàndol o controvèrsia de l’estil dels famosos papers de Panamà fa ressorgir el que per a alguns és el passat negre d’Andorra.

Som un país sotmès a les opinions, sovint poc argumentades i poc documentades, de molts tertulians, que sense haver trepitjat —com qui diu— Andorra es permeten la llibertat de reforçar els seus discursos argumentant que Andorra és un paradís fiscal com els altres. Que al Principat no es paguen impostos o vés a saber quin altre tòpic. Un discurs que malauradament nombroses persones assimilen i fan seu.

Que el febrer del 2010 sortíssim de la llista grisa dels paradisos fiscals no ha significat res entre la vox populi. Andorra pot fer grans esforços firmant convenis de no doble imposició, adaptant-se a les condicions fiscals promulgades per les pressions internacionals, però al final el resultat continua sent el mateix, som i serem a la vista de molta gent un paradís fiscal, fora de les regles de bona conducta internacionals.

Però la pregunta és si l’enfocament que fan les institucions o associacions empresarials és l’idoni. ¿Amb la firma de convenis i el reconeixement de les institucions internacionals n’hi ha prou? ¿O bé necessitem fer un pas més enllà i no només mirar com ens veuen els altres sinó mirar com ens venem nosaltres mateixos?

Tinc la sort que per la meva feina he pres contacte amb molta gent de diversos països i orígens; alguns d’ells han visitat Andorra o han parlat amb la seva gent. Però quan parlo amb ells, hi ha un comentari recurrent: ¿Com és que tenint el país que teniu no mostreu l’amor que sentiu per ell?

És curiós però és cert, molts andorrans amaguen el cap quan han de dir que són d’Andorra. Doncs és hora que aixequem el cap i orgullosament, entre tots, expliquem a tot el món com és el nostre país i els canvis que estem vivint, i fem callar les males llengües defensant una Andorra que molta gent desconeix.