Avui és dilluns i toca escriure l’article que vostès llegiran demà. Fa una estona he llegit la contra del dia a La Vanguardia. L’entrevistat, Ferran Toutain, professor d’Humanitats i assagista, comença dient una cosa molt interessant: “Ser home significa imitar l’home. I és positiu: aprendre és copiar els millors; la nostra època, en canvi, es caracteritza pel gregarisme de la massa que imita, simplement, la massa”.
Interessant concepte el de massa, que ja alguna vegada hem referit en aquest espai. La psicologia de masses s’encarrega d’investigar per què els individus es contagien del comportament dels altres i es limiten a repetir-lo sense qüestionar-se res. Una cosa bastant comuna aquests dies. I el senyor Toutain ens deixa una frase que il·lustra exactament com estan funcionant les coses ara: “Molta gent, però molta, pot estar molt equivocada. El fet que siguin molts els que creguin una falsedat només significa que tots pensen el mateix, però no la vàlida”.
Òbviament, això no és nou. El nazisme és un dels exemples més clars que molta gent que pensa el mateix no significa ni que això estigui bé, ni que tinguin raó. L’interessant d’això, per intentar ser optimista, és que seguim sense aprendre res de la història i tot es repeteix en un etern déjà vu.
Toutain continua: “El que succeeix avui és que la digitalització permet apuntar-se a la massa que les professa per pura identificació sentimental, com qui sent o odia els colors d’un equip de futbol en la lliga. Perquè sí, sense raonaments.” “Abans la filiació ideològica de les majories començava pel sentiment i seguia per la identitat, però encara s’escoltava els experts i es contrastava amb ells el que un creia. Avui els experts importen menys que els sentiments de cadascun, que a cadascun li semblen infal·libles.”
En definitiva, és com expressar una opinió basada en els gustos (no m’agraden els Rolling Stones) i donar-li una importància transcendental, com si fos un judici de valor (els Rolling Stones són dolentíssims) i quedar-se tan ample. La realitat és que cal fonamentar el judici de valor, i per a això cal tenir eines i recursos que no tothom té. Però és clar, parlar continua sent gratis. I una més...
“El famós gaudeix de més predicament que l’expert. Si qui parla és famós, conclou la massa que el fa famós, també sap el que diu”.
Llavors, arribem al model que ens regeix. Fama com a contraposició de coneixement. Com va dir Jesús Quintero una vegada, “sempre hi ha hagut analfabets, però la incultura i la ignorància es vivien com una vergonya. Mai com ara la gent havia presumit de no haver-se llegit un llibre en la seva vida”. I la història es repeteix en un déjà vu constant, perquè per no repetir-la caldria llegir alguna cosa de tant en tant. Però és clar, això no ens farà famosos.