Del camp de vaques ja no en queda res

Just aquí al costat, fa ben poc, hi havia un camp. Quan era l’època hi plantaven tabac. Durant la resta de l’any hi pasturaven les vaques. Se sentien des d’aquí. Nit i dia. Estaven ben contentes. Devien tenir bona matèria per alimentar-se i un bon jaç per ajeure’s mentre veien els núvols passar. També hi corrien els vedellets. Aquests, però, tenien una tendència més gran a l’activitat. Això sí, sempre al costat de la veu de l’experiència. Sempre m’havia deixat meravellada la resistència d’aquelles vaques. Amb pluja o neu; sota el sol o dormint a la serena... Tan tranquil·les i valentes. Però no han tingut prou força per afrontar els que avui els han pres el tros. Allà on hi havia el camp (i també un hort, m’he oblidat de dir-ho) ara s’hi alcen carreteres. La terra ja no em sembla tan rica a la vista. Ha quedat tota eixuta, àrida. Grans màquines hi van anar i van remoure el que abans havia estat el jaç d’aquelles vaques. Van tallar l’herba que les mantenia tan fortes. I van tallar el futur de nous vedellets. Deuen haver anat a pasturar a altres terres. Potser fins que no apareguin de nou aquestes màquines, que remouen la terra, tallen l’herba i injecten ciment. Ens queda un consol. Sempre podem pintar murals a les parets grises d’antigues vaques que pasturaven. Els seus esquellots i les seves cries. Només ens faltarà l’olor de la terra i el so del ramat. És clar que el nostre enginy no té fi i potser podem instal·lar un fil musical. Podem desempolsar algun document sonor que tinguem guardat a l’arxiu i fer descobrir al vianant el que fa anys havia estat aquesta terra. Abans verda. Ara grisa.