Del Comunidor al Comú i...

El temps llanguia inexorablement, compassat per períodes de més frisances però amb llargs dies obscurs d’hivern que la rudesa de fred i gel ho deturava tot; les terres ermes i endurides en concordança amb els pensaments ensopits d’homes i dones. S’atansava l’inici del segon mil·lenni de la nostra era, en unes valls perdudes enmig de la serralada pirinenca, en un aïllament somort, invariablement repetitiu i rutinari, ritmat, de tant en tant, per l’esforç col·lectiu marcat per l’escorronament i l’esllomament d’homes i bèsties en el conreu d’una terra desagraïda i garrepa, i en la cria del bestiar company de fatiga dels humans. Una vida pobra i rutinària, en un entorn feréstec, supeditada als capricis, rebequeries i revessies de la natura i sotmesa a malures sense remei. “Anar passant la trista vida...”.

No feia pas gaire que s’havia imposat una nova concepció espiritual amb la introducció de la doctrina catòlica i, consegüentment, l’abandó de les més antigues creences paganes; un enraonar, presumiblement, entroncat amb el basc primitiu, si tenim en compte l’etimologia de certs topònims de pobles i llocs del país. Així naixia una nova cultura dominant que afectaria ments i existències; uns segles de construcció incessant de petits temples, esglesioles i capelles en indrets de vida. El territori havia sigut dividit en parròquies. Tot un trasbals per als descendents dels andosins i no encara andorrans.

En aquest context, la plena submissió de la població als dictats i capricis de la natura, en les úniques i exclusives tasques d’agricultura i ramaderia, va propiciar la conscienciació dels caps de casa del fet que els calia concertació i col·laboració, per al bé comú. Calia que cerquessin solucions als problemes més apressants, trencant l’individualisme, i atrevir-se a fer sentir la seva veu col·lectiva davant les instàncies superiors; fer arribar al bisbe –dominador de l’existència dels súbdits– els anhels, queixes i desitjos, i mostrar la força dels seus raonaments. Els membres d’aquelles menudes tribus escampades a la falda de les muntanyes van sentir la necessitat de comunicar, de trobar-se i expressar-se. Fou així com es desenvolupà la facultat d’un pensament crític que incentivà una certa ànsia de llibertat i un afany de justícia social, inherents a la naturalesa humana.

Va ser davant de les esglésies, precisament, on van trobar l’espai adient per reunir-se. Hi havien construït un Comunidor que oferia aixopluc, constituït de quatre pilars de pedra seca i un llosat de quatre baixants, amb prou cabuda per instal·lar-s’hi i enraonar, intercanviar opinions i expressar-se, que compartien amb el capellà en cas de tempesta o pedregades. Una comunitat aplegada i, probablement, precedent dels Quarts i Comuns, les més velles i antigues institucions del país.
Durant un parell de segles el comte i el Príncep van tenir moltes dipities i es van esguitanyar de mala manera. El tracte signat el 1278, girant l’esquena als homes d’Andorra, apaivagaria temporalment les diferències entre els dos poders enfrontats. Un Pareatge assentava una sobirania compartida i ratificava l’estat de servatge i de vassallatge dels andorrans: del foc a les brases!

Passats 141 anys es legitimà la creació del Consell de la Terra, una assemblea de prohoms, incipient aproximació a un parlament amb aparença de democràcia. Mil anys després vàrem evolucionar de la foscor cap a una llum tènue amb una Constitució escrita que reconeix la sobirania al poble, amb l’alliberament dels jous múltiples carregats a l’esquena d’homes i dones durant centenars d’anys i l’exercici d’una plena democràcia. Un long fleuve tranquille.
I vet-ho aquí que fa tot just 27 anys que gaudim d’un règim que ens permet d’elegir democràticament els nostres representants als Consells de Comú i al Consell General, exercint el dret de vot amb garanties.

Una democràcia molt jove i no plenament assumida ni desenvolupada en tots els aspectes essencials, però “democràcia”, tot i això.
Etimològicament: “Govern del poble”. Bonica definició genèrica però veritablement utòpica, que no atenyerem mai. Però, fruïm-ne mentre la tinguem. “La democràcia és la pitjor forma de govern... si exceptuem les altres que ja s’han assajat”, deia Winston Churchill.

Potser de tot això que hem escrit podríem afegir-hi que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
Anche, se non è tutto veríssimo, è ben trovato. Siete d’accordo?