Del full a la tauleta tàctil

Avui, pensant en la tornada a l’escola dels petits de casa, m’ha donat per recordar quan jo anava a primària. Amb la motxilla de rodetes, l’estoig de dos pisos, la carpeta amb els deures, els llibres, les llibretes, la bossa per a l’entrenament de gimnàstica rítmica i mil coses més que feien que la motxilla multipliqués el meu pes. El millor és que jo devia pensar que no era suficient i a més m’emportava l’àlbum de cromos dels lluitadors de WWE i la col·lecció d’adhesius per fer-ne intercanvi al pati. Tanmateix, el pes que portava a sobre valia la pena perquè a qui no li agradava l’olor de llibre nou o foradar amb el llapis la  goma d’esborrar? O escriure notetes per passar-les d’amagat als companys? També recordo parar la mestra perquè no tenia temps de copiar tot el que havia escrit. O els dies abans d’acabar el curs, quan havíem de recopilar tots els treballs, deures i fitxes per fer l’àlbum. Un àlbum que potser pesava més de dos quilos.
Ara, els nens van a l’escola amb una tauleta tàctil. En quin moment els va semblar bona idea posar a prova noves formes d’ensenyament o la introducció de la tecnologia  i canviar llibres i fulls per tauletes? On han quedat els dibuixos i dedicatòries a l’agenda, els trapicheos  d’adhesius i cromos? I els apunts amb coloraines o els deures arrugats dins la carpeta (en alguns casos al fons de la motxilla al costat d’un entrepà de fa dues setmanes)?
És cert que el sistema educatiu s’ha d’anar actualitzant,  però d’aquí a veure pares que han de comprar quaderns de cal·ligrafia als fills per fer durant l’estiu perquè no saben escriure a mà, em preocupa.