Convençuts finalment, si hem de fer cas a les paraules del ministre, que el turisme de luxe no el tenim perquè malgrat ser “un país eminentment turístic”, aquest “busca altres coses”, des del ministeri i des d’Andorra Turisme es treballa –des de fa cert temps, tot sigui dit, malgrat que potser s’ha començat la casa per la teulada– a mirar d’atraure el turisme prèmium, aquell que sense arribar als nivells del turisme considerat de luxe, seria un tipus de client que permetria incrementar la mitjana de despesa dels visitants al país.
Ara bé, i segur que tots aquests assessors i assessorets forans pagats a preu d’or perquè com sempre els de fora són millors que el de casa a l’hora de dir obvietats, cal tenir present que turisme de luxe i turisme prèmium, que fins i tot hi ha alguns experts que posen dins el mateix sac, comparteixen una sèrie de característiques que si el país no pot oferir per a alguns difícilment ho podrà fer per als altres. A grans trets, es tracta d’un turisme que vol exclusivitat, el màxim confort i qualitat, un excel·lent nivell de productes i serveis i tenir un viatge tranquil i sense sorpreses, el que, amb aquesta moda d’anglicitzar-ho tot, a Andorra Turisme en dirien seamless.
Precisament, i si no tenim en compte les dificultats de mobilitat interna en èpoques de màxima afluència tot i que és un tipus de turisme no estacional, aquest darrer aspecte seria el més fàcil de poder oferir. Per la resta hi ha encara molta feina a fer. I és que malgrat alguns tímids intents, el concepte andorrà d’exclusivitat no acaba de coincidir amb el que té aquest tipus de turisme, com tampoc acaba d’encaixar el d’excel·lència. A més, cal ser conscients que, cada vegada més, no n’hi ha prou amb grans hotels, boutiques o restaurants amb estrelles Michelin per atraure aquesta mena de turisme, que requereix també un servei i atenció molt concret.