Aquesta setmana s’han fet virals diverses imatges de periodistes reaccionant en directe a l’anunci de convocatòria electoral per sorpresa que va fer el president espanyol, Pedro Sánchez. M’hi he sentit plenament identificada i segurament hauria reaccionat de forma similar si m’hagués trobat al seu lloc. De fet, l’alleujament que vam tenir el 3 d’abril, un cop acabada la contesa electoral andorrana, no va ser complet si tenim en compte que al desembre toquen comunals. Quinze dies més de martiri de campanya! Torno a fer la petició, a qui escaigui, que si amb 7 dies n’hi ha prou, no en calen 15! Tornant a Espanya, però, estic convençuda que també molts ciutadans es van posar les mans al cap quan van sentir que el 23 de juliol hauran de tornar a anar a votar. En teoria hi haurien hagut d’anar al desembre, també, però ni temps de recuperar-se han tingut. D’eleccions en eleccions i tiro perquè em toca. Als menys afortunats, a més, potser el toca estar a la mesa electoral. Ja m’imagino mitja Espanya contractant vacances a correcuita per intentar tenir un argument per escaquejar-se’n. El nivell d’abstenció assolit aquest 28-M hauria de fer pensar i reflexionar. I la prova del cansament i la desmotivació és també que qui més qui menys quan va sentir la notícia va reaccionar amb un: ja se’n poden anar a pastar fang! La desafecció creixent, la crisi i les mentides acumulades acaben portant a molts a l’extrem de l’anem a cremar-ho tot. I això es tradueix en vot cap a a l’extrema dreta i al populisme, que ni de bon tros solucionaran els problemes. Així que encara que faci calor, estiguin de vacances i els faci mandra, potser millor anar a votar.
