Quan comencen els freds de la tardor i al matí sona el despertador, sigui l’hora que sigui, sembla que ens hàgim de submergir en un pou molt fondo per treure el nostre pobre cos enfora del son i desenganxar-lo de les mantes. Les tardes s’escurcen i quedem mig esbalaïts pensant com pot ser que tan d’hora ja sigui fosc. Com que, si te la mires amb bons ulls, al final veus que la vida té un cert equilibri, aquesta estació fredota, de color taronja i que obre les comportes de la foscor hivernal ens regala les delícies gastronòmiques més espectaculars de l’any. Estic parlant dels bolets, és clar, però també de les castanyes, els panellets i, per descomptat, a les nostres latituds pirinenques, dels exquisits formatges que ompliran la Seu durant tot el cap de setmana.
No sé si també us passa, però a mi la Fira de Sant Ermengol em té el cor robat. Els que hem nascut aquí tenim clavats als confins més remots de la nostra memòria els pijames i els mitjons que ens compraven els pares i les padrines per la fira, les paperines de castanyes, l’olor càlida de les vaques, la mirada somiadora del pare mirant el cotxe o el tractor que al final no es compraria. Ens hem passat la vida sencera passejant un cop l’any per una Seu plena de parades (“marxants”, en dèiem abans, i quina paraula tan bonica era!) i des de fa una colla d’anys també de formatges. El cap de setmana de la Fira també ha actuat com a toc a sometent per als que són fora. Si ets de la Seu, els tres dies que has de tornar a casa, paris on paris, són el dia de Nadal, el diumenge de Festa Major i el cap de setmana de la Fira de Sant Ermengol. I també és el cap de setmana que ens agrada més de convidar els amics que no coneixen gaire la nostra ciutat. Llueix tan bonica i olorosa que la mostrem orgullosos perquè sabem que si hi venen per la fira se n’enamoraran i ens vindran a veure més sovint.
Com que no tot ha de ser buscar bolets, endrapar formatges i fer torrar castanyes, per abrigar-nos l’ànima ara que ve el fred, sempre ens quedaran els llibres. Deia un poeta que la tardor és l’estació d’escriure cartes que no enviarem mai, i podríem afegir que també és l’estació idònia per llegir els llibres que voldríem que no s’acabessin mai. Llibres lents i pausats per llegir ben arraulits en un lloc tou, si pot ser amb cames i peus amagats sota una bona manta. Si no teniu idees, us en dono una.
Es tracta d’un aquells llibres que són tan deliciosament meravellosos que, encara que el tinguis a casa perquè una bona amiga te l’ha deixat, ja quan passes per la pàgina 20 vas corrent a veure el teu llibreter de confiança per comprar-lo. Si ets de tarannà impetuós, davant un llibre que t’agrada tant no et pots retenir les ganes de subratllar-ho tot, doblegar pàgines i guardar-te’n trossets a la memòria o si més no en una posella de casa. Això és el que m’ha passat aquests dies llegint les “Proses reposades” de Miquel Martín i Serra. M’ha agradat tant que fins i tot m’he permès de pispar-li el títol d’un dels seus textos per encapçalar aquesta columna. Que bé que escriu la gent que escriu bé. De vegades et trobes davant d’un text tan bo que et venen ganes de donar la raó als que afirmen que havent escrit el que han escrit, posem per cas, Pla en català i Garcia Márquez en castellà, això de posar-se a empastifar fulls amb lletres és una mica sobrer. Qui sap. Només us puc dir que llegint els textos plens de poesia, d’humanitat, de melodia, de subtilesa, de sensibilitat de Miquel Martín i Serra et venen ganes -com a escriptora- d’amagar-te sota una pedra. Com a lectora, en canvi, et fan veure la vida, la terra i la tardor encara més boniques del que ja són i li ho perdones tot. A les seves “Proses reposades”, Martín Serra ens parla d’una manera bellíssima, suggeridora i càlida de les coses petites i ens fa entendre que són les úniques autènticament grans.
