S’ha de ser tolerant amb els intolerants? És una pregunta probablement tan vella com la democràcia que segurament molts de vostès es plantegen, com ho va fer, i molt a fons, Karl Popper, que acabaria formulant la paradoxa de la tolerància: una societat oberta ha d’aprendre a marcar límits perquè si no, si totes les actituds hi tenen cabuda, inclosa la intolerància, aquesta es fa mestressa i senyora i kaput democràcia.
Ara bé, figues d’un altre paner és determinar, a vegades, de quin costat es troba la tolerància i com es defensa la democràcia. Hauran vist –i alguns segur que encara estem rient l’astracanada– algú que a les festes d’Igualada va vessar un paquet de sal sobre l’arròs que preparaven membres i simpatitzants d’Aliança Catalana. “Delicte de sodi”, comenta algú, i ens partim de riure a les xarxes de l’agudesa.
Algú m’explica que la paradeta que no fa gaire instal·laven al mercat de la Seu també va ser objecte del furor d’algun digníssim i democratíssim ciutadà, que va tirar a terra tots els pamflets d’una manotada.
Vaja. No sé. Em pregunto si aquestes són precisament les actituds que il·lustren com som de demòcrates, si aquests són els arguments amb què comptem per oposar-nos a aquesta hipotètica ultradreta que, ho vulguem o no, està fent taca d’oli i que les enquestes situen com a segona força política a Catalunya. Probablement, en aquest creixement, hi tinguin alguna cosa a examinar a la seva consciència els partits tradicionals. Per començar, si el moviment es demostra caminant, a la intolerància se la combat des d’altres trinxeres. Aquests exabruptes estan fora de lloc.
