Dels molts gossos i dels pocs nens

Ens hem acostumat –a correcuita– a viure entre la inquietud, la sorpresa i la perplexitat. A la nit, en tornar cap a casa, el silenci al carrer és mineral. Probablement fa un mes també ho era, però no ens hi fixàvem. Ara sí. De sobte, passes pel costat d’una marquesina i el clec-clec dels anuncis quan canvien, abans inaudible, ara et fa conscient de la soledat i del silenci ambiental. Ahir mateix, en aquella alta hora, a Coprínceps, una mare i dos nens, dos!, corrien cap a casa sense mirar enrere. Feia quinze dies que no veia tants nens junts. Al vespre els sento, sí, quan surten als balcons a aplaudir el personal sanitari. Però han desaparegut del carrer, com en un remake terrorífic de Hijos de los hombres. Amb els gossos passa el contrari. Segur que hi eren, però mai no n’havíem vist tants. A tot arreu, tothora. En el capítol de les perplexitats, dues anècdotes a compte del servei a domicili dels supermercats: en l’última comanda, a l’M. li van col·locar per error quinze brics de tomàquet Solís. Quinze! Al V., en canvi, li van arribar també per error quatre quilos de brie, ni que fos el prodigi del Gat Noir. De veritat: què demana, la gent!? L’última inquietud, en fi, és probablement la més alarmant, perquè a casa ens sorprenem ponderant les virtuts del règim xinès, que ha aconseguit aturar la Covid-19, i sembla que vèncer-la, amb mesures draconianes, sí, però efectives. Quants ciutadans no s’han plantejat aquests dies si no seria preferible la mà dura i l’eficàcia xinesa al desconcert, al caos i sobretot a la mortalitat que estem presenciant a Itàlia i a Espanya. Als morts, la democràcia no els serveix de res. És temptador pensar-ho, sí. I també altament preocupant.