Gener va de bracet amb setmanes blanques, setmanes d’esquí en grups immensos de joves amb qui cal fer mans i mànigues per activar i moure a l’hora –i alhora–, on cada petita activitat ha d’estar programada –i sobretot, cobrada– i on tot sovint la ràtio de temps a la muntanya es reparteix equitativament entre esquí-dormir-sortir. Com a andorrana, contenta de poder practicar el nostre esport nacional acompanyada de les meves noves amistats, no vaig dubtar a engrescar-me i participar en la ski week de la universitat. Vaig projectar-hi –digueu-me naïf– el que sempre havia viscut, és a dir, que l’esquí és un esport normal, s’hi va amb l’escola un cop per setmana quan s’és petit tal com es va a la piscina o al camp de futbol.
Ràpidament, però, em vaig adonar que els Alps no eren els Pirineus. No només pel fet que desconeixen totalment el que és una pista verda i que la resta de la colorimetria de les baixades no s’adequa gens als meus records, sinó que només el 6% dels francesos va a esquiar almenys un cop l’any. Aquesta dada indica, conseqüentment, el perfil d’esquiador francès –o internacional– amb qui vaig poder tenir el plaer de compartir una setmana del tot estimulant.
Alhora que, dalt d’un telecadira, veia com Andorra es feia famosa a conseqüència del vídeo de l’allau que va viure Ares Massip penjat al compte d’Instagram de la BBC, sentia al meu costat com debatien sobre les destinacions més chic per practicar esports d’hivern: “Les Dolomites tenen les vistes més impressionants”, “Àustria no està malament”, “la qualitat de la neu a Suïssa és incomparable, vista l’alçada de les pistes,”... Ningú no havia gaudit de les dolces i velles muntanyes andorranes...
Nosaltres érem a la Plagne, una estació immensa assimilable a un parc temàtic fet a mida per al grup de joves que érem. Al bell mig de la vall, envoltat de pistes d’esquí, i sense cap gran poble a proximitat, hi havia un edifici d’uns deu pisos que comptava amb les necessitats bàsiques dels seus hostes: apartaments per a cinc persones, un supermercat amb una secció d’alcohol força més abastida que la de la fruita, un spa, un lloc per llogar material, i dues discoteques. Amb això, els múltiples after ski –cançó final de la vetllada sent sempre La Marseillaise–, i la tradicional raclette a dalt de la muntanya, considero haver viscut l’experiència típica d'esquí.
Malgrat això, un element ens singularitzava. Els alumnes de Sciences Po semblen haver begut el mateix enteniment que els fa identificables enmig del grup d’holandesos estudiants d’economia alts i amb cabells repentinats, o del grup d’enginyers informàtics ullerosos. En l’apartament en què convivíem cinc sciencespistes –aquest és el nostre gentilici– cada vespre durant el sopar sorgia, tal una tradició ancestral, de manera orgànica i sense que ningú ho premedités, un debat sobre política, ètica o relacions internacionals que ens mantenia a l’aguait i en reflexió durant tot el repàs. Després, però, com els adolescents que érem, anàvem a ballar, tot intentant passar desapercebuts.
D’aquesta setmana, a part dels debats interminables, me n’enduc la bellesa d’unes altres muntanyes, més altes, més escarpades, de ben segur més nevades que les de casa, uns paisatges magnífics en una immensitat de blancor i fredor, i unes pistes al·lucinants i difícils, però que sens dubte no ofereixen el mateix caliu que les baixades que recorrem d’ençà que tenim sis anys amb els companys de l’escola primària, i que ara, que cadascú es troba en ciutats diferents, recordem amb enyorança.
