Seguint amb aquests apunts històrics estiuencs del nostre Principat, avui ens traslladem a finals del segle XIV i el segle XV. I ens fixarem en els porxos que veiem sovint a l’exterior de la majoria d’esglésies romàniques del país i el seu rol punter pels inicis del parlamentarisme andorrà.
Si a l’interior de les esglésies només es podien tractar temes religiosos, a partir del segle XIV es van construir aixoplucs a l’exterior per poder tractar tots els altres temes que interessaven a la Comunitat, inclosos els de la justícia. Naixien els porxos. A tall d’exemple ressaltem, el 27 de juny del 1407 al porxo de l’església de Sant Iscle de la Massana es va jutjar i sentenciar amb un àrbitre veí d’Andorra el plet que enfrontava els homes de la Massana als d’Ordino per l’ús de les pastures de la muntanya de Codina situada al terme d’Ordino.
Els escollits per representar la comunitat parlaven, aixoplugats als porxos, de tot el que afectava l’estructura social dels nuclis habitats. Els porxos eren, com ho apunta la historiadora Susanna Vela en una ponència sobre parlamentarisme andorrà el 2018, una mena d’assemblees obertes on es defensaven els interessos col·lectius amb autonomia i poder suficient per pactar i convenir amb altres comunitats i senyors. 
Eren doncs unes assemblees de prohoms que discutien, entre altres, sobre els conflictes pels drets d’ús dels béns comunals o pels drets de pastures i que després traslladaven als senyors.
Els conflictes entre les comunitats frontereres i les comunitats de les valls d’Andorra eren corrents. També, els drets d’ús i de gestió d’espais de muntanya eren una font de disputa entre les comunitats. I sovint calia més d’una sentència i d’una concòrdia perquè les comunitats acceptessin guanys i pèrdues. Així, la concòrdia segellada el 15 de maig del 1295 entre els homes d’Andorra i els representants de la vila de Puigcerdà sobre els límits territorials entre la Cerdanya i la vall d’Andorra va ser molt precària. Cal remarcar que els privilegis de què gaudien les comunitats andorranes, com el de no pagar les lleudes o peatges, al vescomtat de Castellbò, al Comtat de Foix o a altres possessions no agradaven gens i tant els Comtats de Cerdanya i del Rosselló com altres senyors o vil·les veïnes litigaven per fer pagar fos com fos els andorrans.
En el rerefons hi havia també la diversitat de percepcions i de senyors, ja que si bé gran part de les valls d’Andorra eren patrimoni del bisbe d’Urgell, Puigcerdà, la Cerdanya i altres territoris ho eren de la Corona. Per exemple, el 26 de novembre del 1401 el jutge de patrimoni reial va dictar una sentència contra la Vall de Querol afirmant que els andorrans eren francs de pagar la lleuda, reafirmat uns mesos més tard, el 13 de febrer del 1402, pel bisbe d’Urgell Galceran de Vilanova, que ratificava els privilegis, franqueses i immunitats a favor dels habitants de les Valls d’Andorra.
Als porxos d’Andorra, en aquests segles XIV i XV, s’hi aplegaven doncs els caps de casa o els escollits per aquests, i hi debatien temes a diferents nivells: local, parroquial o entre parròquies. Sovint es traslladava als senyors el que s’hi decidia. Les assemblees que aplegaven prohoms de totes les parròquies requerien més espai. Aquest tipus d’assemblees o universitats eren habituals per tenir una posició concordant enfront d’un conflicte fronterer pel trànsit de mercaderies o de bestiar i traslladar-ho amb un màxim de consens als senyors.
A poc a poc, els espais dels porxos es van quedar curts. Els prohoms d’Andorra es reunien així en places, en cementiris o en cases benestants per seguir tractant els temes que amoïnaven els interessos generals. Com el del conflicte pel pagament de la lleuda entre Andorra, Puigcerdà i la Vall de Querol, que no es va aturar malgrat la sentència del 1401. Les queixes dels andorrans als seus senyors i la intermediació d’Andreu d’Alàs van permetre que el bisbe Francesc de Tovià legitimés, l’11 de febrer del 1419, l’òrgan del Consell de la Terra perquè els prohoms poguessin elegir persones per tenir cura dels afers de les Valls d’Andorra.  El cosenyor de Foix, de la mà de Ramon Capdevila, lloctinent del veguer del Comte de Foix a Andorra, va ratificar-ho uns mesos més tard, el 17 de desembre del  1419. S’oficialitzava el Consell de la Terra, el primer òrgan parlamentari andorrà.