L’índex de preus de consum (IPC) es calcula que se situarà al voltant del 6% aquest setembre. Això vol dir que els preus continuen pujant i la cistella de la compra (o la despesa per viure, comptant habitatge, transport, oci, etcètera) és avui més cara que ahir, o que fa un any. I l’any passat ja havia pujat molt i es trobava molt per sobre que un any abans. Tot puja, però no al mateix ritme, perquè mentre que les despeses s’encareixen a marxes forçades, els ingressos no augmenten al mateix ritme, ni de bon tros: l’any passat la despesa en habitatge va créixer en un percentatge superior al dels salaris. El cap de Govern deia aquest dilluns que l’evolució de l’IPC influenciarà les decisions que s’han d’adoptar al tomb dels lloguers i dels salaris, i que “no es pot no contemplar un increment dels salaris”. Però de moment des del Govern aquest extrem es deixa en mans de patronal i sindicats (com ell mateix va apuntar, com es fa “en qualsevol altre país”), i veient el que va passar un any enrere, tot fa pensar que estarem una altra vegada igual. Sí que l’IPC serà més moderat, però no deixa de ser un encariment dels preus, que ja eren cars. Hem de preveure que l’habitatge, poc o molt, continuarà creixent, i aquí hi ha preus fins i tot excessius. I malgrat voler ser un país “com qualsevol altre”, Andorra no ho és, i entre les seves “especificitats” o “idiosincràsia” hi ha un mercat laboral desequilibrat, on els treballadors tenen dificultats òbvies per organitzar-se sindicalment i, per tant, qui té més força i les de guanyar és l’empresariat. I mentre els lloguers, sense regulació, augmenten, els salaris es mantenen.
