Demanar justícia és de mala educació

Algunes causes són justes i no accepten cap més qualificatiu. És per això que qualsevol actuació enquadrada en aquest marc no requereix cap mena d’explicació. És que potser és necessari excusar-se per voler acabar amb la fam al món? O per assegurar l’accés a un habitatge digne per a totes les persones? És que algú ha de donar comptes per alçar el crit al cel davant d’una discriminació o bé per omplir els carrers davant de polítiques austeres i insolidàries? El sentit comú ens diria que no. Però –ja ho sabem– el sentit comú és el que menys sovint s’aplica. No és estrany, doncs, que moure’s per la justícia vingui associat, a ulls del relat predominant, a termes sempre negatius com ara violència, altercat, crispació, batussa. La pau és vista com a guerra i la guerra és vista com a pau. I és en aquest context que la setmana passada semblaven justificar-se els docents concentrats en contra de la reforma de les pensions al país veí. “No volem molestar la població”... “Cal que s’entengui la nostra realitat”... Massa necessitat d’argumentar circumstàncies òbvies. Situacions motivades per un context hostil a la justícia i sostingudes per comitives domesticades. Però la vida avança amb els primers i no pas amb els segons. Són els que empenyen perquè el món sigui més feliç, humà i agradable. Són els que no renuncien a una engruna perquè prefereixen compartir el pastís. Són els que tenen la convicció de tenir raó encara que entre nosaltres ja se sap que demanar justícia és de mala educació.