Democràcia i Constitució

El 14 de març, copa de xampany en mà, per vint-i-novena vegada se celebrarà la Constitució andorrana. I si autoritats i dignitaris ho festejaran, part dels ciutadans de peu sortirà d’Andorra. Com dirien els francesos: drôle de célébration. Una minoria ho festeja, una majoria s’esquitlla.
No solament l’hauríem de celebrar, sinó que hauríem de fomentar trobades quotidianes i ciutadanes, des del primer dels càrrecs institucionals fins al darrer del ciutadà, si tant és que cap ciutadà hagi de ser el darrer.
Sabem que en un petit país es fa difícil separar càrrecs polítics de certs sectors econòmics. Les relacions són estretes, però difícil no vol dir impossible, i per difícil que sigui, les màximes autoritats s’hi han d’esmerçar, en particular el cap de Govern i la síndica. La democràcia és una cosa massa important però alhora massa fràgil per tolerar lligams entre càrrecs polítics i negocis particulars.
A Andorra designem els nostres representants pels termes de Molt Il·lustre i Honorable, i les paraules han de tenir sentit. Un Molt Il·lustre i un Honorable són representants de la sobirania popular, no representants de comerç, a vegades, lamentablement, el seu.
La democràcia andorrana és fràgil, poca gent acudeix als comicis electorals, la desafecció política augmenta inexorablement, fet que hauria, no solament de preocupar Molt Il·lustres i Honorables, sinó sobretot provocar una reacció com a representants del poble “sobirà”. I si al petit nombre de persones que disposen dels drets polítics hi afegim la notable desafecció política, convertim els comicis electorals en trobades confidencials, adob per a situacions perilloses.
Un dels criteris per valorar la qualitat democràtica és la transparència en l’assumpte públic... Amb la crisi de la Covid s’han adjudicat  ERTOs i crèdits tous. Certament era necessari, però quants, i a qui han anat a parar? Ningú, a part els adjudicadors, ho sap i si ben distribuïts estan, què tenim per amagar?
La democràcia consisteix a ajustar els càrrecs públics a les necessitats reals del país. Quants secretaris d’Estat tenim? Quants càrrecs de relacions especials? Quants assessors? Tampoc ho he pogut esbrinar. Seria un honor i un exemple disposar  de transparència.
Alguns dels articles de la Constitució, en particular els articles 29, 31, 32 i 33, parlen del dret a un habitatge digne, un equilibri racional per a les generacions futures, la possibilitat per a l’Estat d’intervenir pel desenvolupament equilibrat de la societat i benestar general. M’adono, però, que la pràctica quotidiana s’allunya cada cop més de l’esperit amb el qual es van redactar. Paraules i fets discordants generen desconfiança i ens allunyen dels poders polítics.
L’article 21, un cop més, ens diu: “Tothom té dret a circular lliurement per territori nacional, i a entrar i sortir d’acord amb les lleis”. Si esmento  aquest article és justament perquè crec saber que un periodista estranger no pot suposadament entrar en territori andorrà a causa dels seus articles. On és la llibertat de premsa? No diu l’article 12 de la Constitució que “es reconeixen les llibertats d’expressió, de comunicació i d’informació i queda prohibida la censura prèvia o qualsevol altre mitjà de control ideològic per part dels nostres poders polítics?”
Demanem-nos, ciutadanament, si  realment som un Estat de dret. A mi no em queda clar.
Vet ací la meva percepció, una reflexió limitada per manca d’espai, una modesta contribució a la “celebració del Dia de la Constitució”. ¿I si en lloc de fer sonar violins i espetegar taps de xampany el 14 de març, la celebréssim ciutadanament cada dia de l’any, sota l’atenta vigilància dels poders polítics, del Tribunal Constitucional, i amb la participació activa, constant i decidida de tota la ciutadania? 
I acabo aquest article inacabat,  amb  paraules de l’Abbé Pierre: “La responsabilitat de cadascú implica dos actes: voler saber i gosar dir”.