Dentífrics per un tub

Hi ha una llei de Murphy domèstica. Tot s’acaba al mateix temps: l’oli, el paper higiènic, les bosses d’escombraries, la sal o els escuradents. N’hi ha que resisteixen com Isabel Pantoja a la gala sis de Supervivientes. Alguns amb ajuts externs, posant aigua al xampú, i altres sent maltractats, com el tub de pasta de dents.

No hi ha batalla més èpica que la de l’ésser humà i el tub de dentífric que s’està acabant. Et pots destrossar les ungles i les falanges intentant esprémer un tros de plàstic cargolat i rebregat. És admirable la seva entrega i la capacitat de sacrifici mentre espera el relleu. El problema és quan vas a comprar-ne un altre. N’hi ha centenars d’exposats i cadascun serveix per a una cosa diferent.

Jo que soc d’una generació on només podia triar entre el Licor del Polo, que tenia gust de wasabi tot i imaginar-me, amb aquest nom, un destil·lat tan fi que ha perdut tot rastre de fermentació alcohòlica, o el Profident, vaig a la parafarmàcia i hi ha el Closeup White Attraction, el de la blancura ártica. Maximum Protection, Pro Expert, 3D White Luxe, Brillo Seductor, Himalaya Herbals, blanqueador a la papaya o el Sensodyne Pro-Email, que d’entrada m’agrada perquè estic a favor del correu electrònic. Un altre porta sal marina, el del costat el recomanen nou de cada deu dentistes, i a la prestatgeria de sota n’hi ha un amb envàs on posa que és pur plaer.

Tenint en compte que cada dentifrici fa una cosa especial, li pregunto a la dependenta amb què m’he de rentar les dents. Perquè si n’agafo un que no és blanquejador em poden quedar les dents amb el color d’una vella glaçonera de plàstic, i no crec que aquell que lluita contra la placa sigui eficaç contra la càries, i el que evita el sagnat de les genives et deixi l’alè com un jardí de roses.

Tinc la sensació que no hi ha cosa més flipada que els noms de les pastes de dents. O potser és com dir tinto de verano en comptes de vi amb Casera. A sobre la dependenta em diu que la clau és el monofluorofosfat de sodi, que per a mi és una cosa tan clara i evident com la semiòtica de l’existencialisme. Me’n proposa un que es diu Natural Miswak Powder Toothpaste. Gaudeixo d’un tres en un perquè pel preu del tub faig classe d’anglès i de botànica, ja que segons la dependenta aquest dentifrici s’elabora a partir d’un arbre utilitzat des de fa anys a Orient per les seves propietats astringents i bacteriològiques per a la cura de les dents.

Això ja sembla aquella història, que va precedir el sabó d’àloe vera amb proteïnes de iogurt, del desodorant de les llimones salvatges del Carib; la colònia amb uns ingredients que et permetia arribar en el moment oportú con tu aplomo de hombre de verdad o aquella en què una noia buscava un home anomenat Jacq’s. El darrer anunci que he vist a la televisió parla d’un dentifrici que té una mixtura tan subtil que provoca una explosió de frescor intangible. Em desconcerta el món dels dentífrics. Ara mateix la meva única certesa és que, una vegada l’has tret, no es pot tornar a posar la pasta de dents dins del tub.