El 1982 algú em va deixar una casset que tenia enregistrats uns temes electrònics fascinants. Eren les cançons del primer elapé de Depeche Mode: Speak & Spell (1981).
En aquella època vaig descobrir grups alternatius derivats del punk. Soroll i proclames incendiàries s’havien convertit aviat en melodies enganxoses i lletres edulcorades. La majoria (Sex Pistols, per exemple) havia confirmat el lema “No future”. The Clash i altres formacions marginals i subversives van ser assimilades pel sistema i van caure en la trivialitat i en una comercialitat digna o detestable, segons com es miri. No obs-tant això, van sorgir bandes mítiques, gairebé mai combatives ni contestatàries (en tot cas airades i compromeses) però deutores estètiques i conceptuals dels revolucionaris que havien desafiat el rock establert. Algunes, per fortuna, encara perduren. The Cure, New Order (Joy Division sense Ian Curtis), U2 o els mateixos Depeche Mode (hereus també de la psychedelia, pioners del techno i precursors del house) han seguit línies força coherents i han evitat modes passatgeres (el nom Depeche Mode no fa la cosa).
Depeche Mode s’ha anat reinventant. L’enginy creatiu ha donat peces sublims, himnes memorables, joies que la desaparició la setmana passada del teclista Andy Fletcher magnifica. Les seves aportacions melòdiques i la presència discreta han equilibrat estridències i les fortes personalitats de Martin Gore, el déu compositor, i Dave Gahan, la veu genial. Les tonalitats fosques per tractar sentiments i relacions personals alternen amb la brillantor dels acords de la guitarra acústica i els clarobscurs del sampler. Tot envoltat d’atmosferes que recorden precedents avantguardistes: Ultravox, Kraftwerk, Devo, Cabaret Voltaire…
Fidel a un estil genuí, el conjunt s’ha atansat al precipici de l’abstracció fent jocs d’ombres amb l’ambigüitat dels versos; essent tradicional i futurista alhora; invocant l’àngel que tots portem a dins; enllaunant tonades romàntiques i ritmes industrials mitjançant sintetitzadors i percussions, confiant en productors, enginyers, programadors i artistes de la talla de Mark Ellis, Ben Hillier i Anton Corbijn, col·laboradors decisius.
Preciós talent. Innovació majestuosa. Recursos tecnològics exquisits al servei de l’èpica, la lírica i els efectes sonors. No sé si es precipitarà el final o renaixeran, si l’absència de Fletcher accentuarà les desavinences o unirà la parella restant. De totes maneres, agraeixo aquests quaranta anys gaudint del silenci i sentint el desig, detestant les misèries humanes, anhelant la justícia social. I celebro haver-los escoltat en viu i reproduïts, i poder continuar apreciant l’art que destil·len, des de la innocència juvenil de New Life (escrita per Vince Clark) fins a l’amargor madura de Fail, en la qual “our spirit has gone”, canta Gore, i “we’ve failed”, acaba dient. No n’hi diguem pessimisme, sinó esperança.
