Tenim la sort de viure en un oasi mentre patim, això sí, un augment constant dels preus que almenys l’IPC publicat per Estadística reflecteix. Ara, preguntes al Govern i els empresaris i no tenen res a comentar sobre els efectes del conflicte a l’Orient Mitjà. Curiós, si més no. Fa dies que hi penso, hi dono voltes, i no sé si concloure que per a alguns qui dia passa any empeny o bé que aquesta subtilesa de l’apujada de preus ni la noten o bé que tant els fa o bé –per a mi el pitjor– que es viu en el miratge indicat irònicament en la frase del començament. Vivim en un oasi. Un oasi al marge de tots i de tothom, es veu, que patirà una mínima sacsejada, però, la setmana vinent amb la visita del copríncep francès. Que és de la família, i tant, però que a ulls d’una total ignorant en la matèria coprincipada com és menda lerenda vindria a ser com un tiet llunyà que saps que hi és però que no perceps sinó molt de tant en tant, i encara soc generosa. Però ja dic que no m’heu de fer massa cas, perquè el tema se m’escapa. Això sí, el que tinc molt clar perquè tant si miro a la dreta com a l’esquerra com al centre és el que es transmet, és que sense ell i el copríncep episcopal, Andorra no seria el que és. I que la institució és intocable, això també ho tinc clar. No tant perquè pensi que fora del coprincipat també hi ha salvació, sinó perquè els que governen, els representants dels partits i autoritats morals del país així ho diuen.
Arribats aquí, no tinc massa més a dir, sinó que confio que la visita es desenvolupi amb la més rotunda normalitat. No n’espero massa res. Bé, corregeixo, una mica més de feina, sí. I també que els més puritans no us escandalitzeu massa amb les meves maldestres paraules. Al cap i a la fi no n’hi ha per a tant, oi?
