T’escric, fill meu, des de la llibertat que mai vaig tenir per triar. Et ploro des de les pressions que no vaig saber sostenir. 
Cada nit t’imagino petit dins del meu cos, pensant que aquell era el lloc més segur del món i que un dia ens podríem abraçar.
No vull imaginar el dolor que et devia provocar aquell final. No puc pensar en la fi de la teva vida dins del meu ventre. La cicatriu de la teva absència no s’ha tancat mai, és una ferida que no sagna, però que no deixa de fer-me mal.
Perdona’m per haver cregut que l’avortament era una solució, tal com em van dir, tal com me’l van presentar, però no ho era.
L’avortament no em va alliberar, em va deixar buida, em va trencar per dins. Hi ha decisions que no s’esborren amb el temps, perquè el temps no pot esborrar un fill que has perdut.
Perdona’m, si és que l’amor pot arribar a perdonar fins i tot això. T’estimo i t’enyoro, no tinc consol.
(Anònim)
Quan parlem del dret a la vida, parlem del dret primer, el dret que sosté tots els altres. Sense vida, no hi ha llibertat, ni dignitat, ni justícia possible.
La ciència és clara: la vida humana comença en la fecundació. Des d’aquell instant existeix un ADN únic i irrepetible, diferent del de la mare i del pare. No és una part del cos matern, sinó un nou ésser humà en desenvolupament, per tant no és una possibilitat de vida, és vida. Un organisme viu, ordenat, amb una informació pròpia que guia tot el seu creixement.
Si reconeixem que tots els éssers humans tenen dignitat pel simple fet de ser humans, no hi ha cap raó objectiva per excloure els més petits, els més fràgils, els que encara no han nascut. La dignitat no depèn de la mida, ni de l’autonomia, ni de la força, perquè si fos així, també hauríem de dubtar de la dignitat d’un nadó, d’una persona amb discapacitat o d’algú en coma, i això humanament no és acceptable.
Aquesta reflexió no pot oblidar mai les dones, perquè darrere de cada avortament hi ha, gairebé sempre, una història de por, solitud o pressió. Cap dona sembla que arriba aquí des de la pau i la serenitat.
Per això la veritable llibertat no és oferir una única sortida i dir-ne elecció. La llibertat demana alternatives reals, suport real, acompanyament real.
Si una dona se sent sola, espantada o ofegada per la situació econòmica, social o emocional, això no és llibertat de decisió: és desesperació, i la desesperació mai no hauria de ser el context de prendre una decisió irreversible.
També cal parlar clar, el llenguatge importa. Dir “interrupció voluntària de l’embaràs” pot semblar neutre, però amaga la realitat, s’interromp allò que es pot reprendre. L’avortament no suspèn l’embaràs: posa fi a una vida i només des de la veritat podem decidir amb consciència.
Moltes dones expliquen després un dolor profund, físic i emocional, que ningú no els havia advertit. Un dol silenciat. Una culpa que pesa. Una pregunta que torna una i altra vegada: i si…? . Cap dona s’ha penedit de portar el seus fills al món i moltes, massa, sí que s’han penedit d’avortar.
Perquè l’avortament mai no és una solució, és una tragèdia que alguns han volgut presentar com a remei.
Si de veritat ens importen les dones, hem d’estar al seu costat abans, durant i després.
Calen ajudes econòmiques, xarxes de suport, orientació, acollida, informació honesta, solidaritat i que cap dona senti que no té ningú.
Cal que cap mare cregui que l’única sortida és perdre el seu fill i defensar la vida és també defensar-les a elles i al patiment que una decisió com l’avortament els comportarà de per vida. La llibertat autèntica no obliga a renunciar a l’amor, la llibertat autèntica protegeix els més febles, la llibertat autèntica acompanya i sempre, sempre, cuida la vida.
Ens preocupen les dones igual que ens preocupa tot ésser humà, i per això volem estar al seu costat i que rebin informació a l’alternativa de l’avortament i que des de l’Estat hi hagi un suport real que permeti decidir de veritat, per això calen programes, ajut, orientació i sobretot informació, comprensió i empatia.
Potser la llibertat no és poder decidir qui viu, sinó aprendre a cuidar-nos perquè tots puguem viure.