Des de la tribuna de les xarxes

El teló ja fa dies que s’ha aixecat. Molts actors estan demostrant que no saben ni llegir el paper que han d’interpretar, altres sembla que van millorant, i altres es pensen que estan a Hollywood. El públic es cansa, i el pati de butaques va buidant-se cada vegada més. La interpretació ha de ser creïble i l’argument interessant, o original, per mantenir-los atents. Però hi ha parts que no tenen ni guió i d’altres en les quals el guió està més que sobreinterpretat. I aleshores, millor no anar-hi i seguir l’obra des de la tribuna que ens ofereixen les xarxes. Sí, potser l’Àlex Lliteras no hi està d’acord, però continuo pensant que els comentaris directíssims que ministres en funcions i candidats a les llistes fan a ciutadans i d’altres éssers anònims a les xarxes socials, entretenen molt més que reunions de poble o passejades i visites on no se surt del discurs del paper. Hi ha fils on candidats amb més experiència salven ministres que s’han quedat sense resposta a la pregunta d’algun mediador. La improvisació, alguna més estudiada que una altra, als 140 caràcters dels tweets atrau molt més que no pas aguantar copets a l’esquena i somriures Profident que et demanen: “treu-me un bon titular per demà”, a una plaça de la parròquia. Els ciutadans també s’atreveixen més a la crítica des de la llotja de l’ordinador de casa seva. I ens agrada que ens responguin allò que demanem i queda molt malament no contestar certes qüestions si algunes sí que les respons. El Twitter és la xarxa que promou aquesta comunicació més directa, més contundent. Em pregunto per què el candidat més conegut, i el menys conegut, no tenen compte.