Des de quan no està permès somniar? Qui ha donat l’ordre de no tenir bon gust o, millor dit, de no creure que obtenir el millor o més aviat –per precisar– que aspirar a un pis on entri la llum i no quedi lluny de tot als teus 70 anys és si més no raonable. Algú dirà que ja ha sortit la vena més absolutament Mari Pili possible. Idíl·lica, somiatruites, ingènua, ximpleta, si voleu, amb aquesta disquisició d’entrada que sembla més pròpia d’una happy flower dels anys 70. Doncs podeu pensar el que vulgueu, i ja sabeu que els del Bondia no tenim cap problema per això, però em penso mantenir en la meva idea perquè és meva i d’algú altre que creu que les coses es podrien fer molt millor del que es fan. Només faltaria. I donar veu a qui creu que el que desitja, tenint en compte que bona part del dia se la passarà al seu piset, és justament que no li entri una depressió, és de les poques coses que encara podem fer i fem tot i que no els sembli bé a certes oficialitats que fan simplement la seva feina. Res a dir. Tots la volem fer, se suposa, el millor possible. Em sembla que algun cop ja ho he dit, però hi havia un anunci –ara crec que ja no el fan– d’un gran magatzem de mobles i abillament per a la llar que deia en un moment donat “Benvingut a la república independent de casa meva”. Doncs això és el que una vegada i una altra em repeteixo moltes vegades. Dono gràcies de tenir sostre, de poder-lo pagar, de no ser a un preu abusiu, de tenir una propietària amatent i molt correcta que no té res a veure amb el que llegim dia sí dia també sobre d’altres col·legues del ram. I no, no em vull resistir a deixar constància de quelcom que ens hauria de servir de llum i guia en la nostra vida, en la del comú dels mortals i en la de les altes instàncies: no facis als altres allò que no t’agradaria que et fessin. Això és en cristià i en modern: empatia, empatia, empatia.
