Desànim

Ja em disculparan que em repeteixi. Segurament és fruit de tot l’all que incorporo als àpats, nadalencs o no: aprofito ara que la mascareta i el metre i mig de distància ens separa del món exterior i manté tothom a recer de l’alè aliè (vinga al·literació). El cas és que segueixo preguntant-me si precisament avui dia que ho hem d’agafar tot amb paper de fumar, com sol dir el nostre estimat director, i hem d’escriure  ells i elles a tort i a dret, si avui dia que qualsevol pot sentir-se  part d’un col·lectiu d’ofendiditos, resulta que alguns poden deixar anar per les seves boquetes qualsevol bajanada que posi en perill la vida de qui se’ls escolti de bona fe i quedin no només absolutament impunes sinó vagin pel món traient pit. Millor no perdre més temps a rebatre’ls? Però és que mentrestant fan mal, són potencialment perillosos per a la salut i fins i tot la vida dels altres. Tot això em volta pel cap mentre faig cua a la plaça de braus, enmig de la gent de la meva quinta i m’emmirallo en aquest grup de calvícies incipients, panxetes indissimulades i aire cansat, de generació ja mig vençuda, com les anteriors i com les que vindran. Són ells, em pregunto, o estic projectant el meu desànim? Res a veure aquesta cua hivernal amb la que fèiem a l’estiu, quan confiàvem tenir la victòria a tocar de la mà i recuperar vides normals, no merdes de noves normalitats sinó normalitats a seques. Ara el desànim se’ns desferma a sobre. O parlo en singular, com prefereixin: tant de bo sigui l’única que se sent així en un Nadal tan poc brillant. Malgrat els esforços de la nostra ínclita i lumínica cònsol.  Tremola, Abel Caballero! En fi: mengin-se tot el raïm. Per si de cas. Fins al 2022.