Descartes 2.0

L’estiu s’acosta i amb ell les llistes de les coses pendents. Ja saben, tot el que hem acumulat en una pila, real o virtual, i que creiem que farem durant les nostres vacances. Llibres, pel·lícules, sèries i altres qüestions que intentarem consumir, no només pel nostre apetit cultural, sinó també per no quedar-nos fora del nou costum: queixar-se. Sí, queixar-se. De tot i de tots. Perdó, i de totes. Perquè sembla que la manera en què ens comuniquem ha canviat radicalment. Ara el que importa és estar en contra d’alguna cosa, tant se val el que sigui. Cadascú triarà la seva batalla. No importa el que, sempre que la gent respecti un denominador comú: la queixa ha de ser fervent i amb crits, que, al cap i a la fi, és l’única manera de guanyar likes. Ja saben, aquesta nova moda de satisfer el nostre ego i donar sentit a la nostra autoestima que es diu xarxes socials i per les quals hem reinventat la famosa frase del filòsof René Descartes “penso, després existeixo”. La versió 2.0 seria “em queixo, després existeixo”.
I aquí, no se salva ningú... perquè clar, n’hi ha per a tots els gustos. Hi ha qui s’enfada per l’elecció del nou actor que protagonitzarà Batman, hi ha qui es queixa que en el remake de La Sireneta el personatge sigui negre, o que a algú se li hagi ocorregut la ridiculesa de fer un remake canviant la raça del personatge. Hi ha qui es queixa que una sèrie ambientada als anys 80 ensenyi com eren les coses als anys 80, etc. Sí, això és així. És el que ens toca viure ara. Tot es realitza a través de la correcció política i del filtre dels nous paradigmes. Llavors clar, un remake ha de ser inclusiu per nassos, per posar l’exemple de La Sireneta. Em pregunto si faran una versió de Pocahontas rossa. No és millor crear una història nova? Serà que això no ven, i és millor tenir al 2019 la mateixa cartellera que el 1993, encara que sigui de remakes.
Al final, la gent trobarà la manera d’establir el seu descontentament. El graciós és que per molts –lamentablement més dels que la intel·ligència caldria suposar– entenen que és important de debò. Però la culpa no és d’ells, el sistema els fa creure que és així i que, d’aquesta manera, ells tindran la seva quota de protagonisme, aquests 15 minuts de glòria dels quals parlava Warhol, encara que avui s’hagin reduït als pocs segons que dura un trending topic.
Així que ja saben, preparin la llista de les coses que consumiran aquest estiu per després poder-hi estar en contra, no sigui el cas que deixin de ser guays. I no s’oblidin de les contradiccions necessàries per a l’ocasió, que és inadmissible que a algú se li ocorri presentar una pel·lícula que no inclogui una minoria, encara que la història no ho justifiqui, i per descomptat, és inacceptable que li canviïn la raça a un personatge. Què serà l’últim, un Jesús ros i d’ulls blaus? Ah... que d’això no ens hem queixat mai?