Desconnectar per desconnectar: confinament emocional

En una societat on el preu del temps és elevat, aquest queda congelat per l’aparició d’un enemic superior que ens obliga a aturar els rellotges, la rutina i transformar el nostre estil de vida. Un enemic que ens obliga a restar a casa, a conèixer millor ales persones amb què convivim i que ens encara amb nosaltres mateixos. Ens obliga a refer la zona de confort i, en alguns casos, acceptar-la com a zona de desconfort. 

Rebem múltiples consells per combatre la solitud, per evitar conflictes de parella, per facilitar (i sobreviure) el temps de tancament amb els més petits i per connectar amb el nostre interior. Però, quan tot això s’acabi canviarem tant per dintre com en la manera de socialitzar-nos? I si ens hem acostumat a aquest estil de vida que tant ens espantava inicialment? Com ho afrontarem? Potser aquest temps de reclusió ens ha ajudat a connectar tant amb els nostres pensaments i sentiments que no voldrem recuperar un estil de vida anterior caracteritzat per la monotonia i el ritme accelerat. 

Així doncs, com afectarà als nostres hàbits i mentalitat? Ens canviarà com individus? Ens transformarem en un nou col·lectiu? O, contràriament, ho oblidarem? De què dependrà la nostra resposta després del confinament? Primer de tot cal tenir en compte que cada individu viu aquesta situació de forma diferent, ja sigui per les seves característiques individuals (trets individuals i forma de fer front les adversitats) o característiques situacionals (pèrdua de persones estimades, situació de violència o abusos, situació econòmica precària...). Doncs, existeixen múltiples formes de ser que ens determinen a l’hora de fer front a la realitat i diversos mecanismes de defensa que sorgeixen per entendre cada fase i adaptar-se.

Globalment, la situació ens ha recordat la fragilitat i vulnerabilitat de l’ésser humà així com la gran capacitat d’adaptació i de transformació continua. Tanmateix, durant el confinament hem viatjat per un itinerari emocional fluctuant caracteritzat per la irritabilitat, frustració, depressió o ansietat. Hem passat per diverses fases finsarribar a l’acceptació de la situació transformant així el nostre estil de vida i consecució d’hàbits nous i confiança.  

I que passarà amb el contacte social? Qui no ha encreuat una mirada neguitosa amb un desconegut que compartia l’espai físic amb nosaltres? O ha enyorat l’escalf d’una abraçada en un moment determinat? La por i la fugida al contagi associat a la pandèmia és totalment natural. Ens tocarà aprendre a conviure amb la distància social tal com van fer els nostres avantpassats. Si donem un cop d’ull a la història, després del confinament que es va dur a terme en l’època medieval amb la pesta negra fins a l’època moderna, l’angoixa i ansietat que va patir la població va desencadenar nous rituals així com una nova visió de l’home més vulnerable. Un ésser mortal, fràgil,però alhora creatiu. Malgrat això, la necessitat de contacte social que ens emergeix donada la nostra naturalesa gregària, ens ajuda a crear noves maneres d’apropar-nos i mostrar afecte ja sigui a través d’una mirada, de l’escolta activa o de la paraula. 

Des d’una mirada contemplativa de la situació cal prendre consciència de les limitacions importants a superar així com focalitzar la nostra atenció en allò essencial. Potser hem descobert el patiment aliè, la pròpia compassió i l’autoacceptació. És important que tinguem cura de nosaltres i transformem aquesta situació en una oportunitat per donar veu a les nostres emocions, deixar que floreixin, acceptar-les i aprendre a conviure amb elles. Refer la nostra zona de confort situant-la allà on li correspongui veritablement. Així que el lloc que consideràvem més còmode potser no era el més segur. 

“Per transformar-se i volar les papallones primer necessiten sortir de la crisàlide”.