Desemparats

A molts assalariats els va arribar la crisi econòmica al mateix temps que la sanitària. D’altres, van resistir una mica més. Van seguir treballant amb normalitat (amb la por, és clar, d’un futur incert que s’entrevia enmig del terror pel contagi). Alguns d’ells –més privilegiats– ho van fer des de casa i d’altres des del seu lloc de treball. Amb les primeres excepcions al confinament, l’activitat presencial es va començar a reprendre. La sorpresa per a alguns ha estat trobar-se ara amb les condicions laborals retallades tot i haver estat treballant (potser més que mai) des d’aquell 14 de març. Alguns patrons els han informat que això o res. Que la crisi apreta i cal corresponsabilitat. Que aquest any tindran menys dies de vacances perquè els ingressos durant els darrers tres mesos no han estat els mateixos o els esperats. I que si volen descansar un mes aquest estiu ho podran fer, però una part no serà remunerada. Desconeixem si és que els interlocutors d’aquests treballadors hi perden diners o bé que no en guanyen tants com abans. Ni tampoc si estan fent bossa per garantir-se els dividends a finals d’any. I en aquest marc de total desigualtat ens preguntem qui vetlla per la part més vulnerable. Qui li assegura que la nova normalitat imposada respon realment als paràmetres de la corresponsabilitat. Qui vetlla perquè no es produeixin abusos i perquè tots els actors contribueixin a aquesta crisi segons la seva capacitat. I és més, qui s’encarrega de vigilar a l’hora d’establir aquesta aportació la història que cadascú arrossega a l’esquena. Perquè com se sol dir vulgarment: no pagarem amb ajuts públics els sopars de luxe i dies de disbauxa que van precedir el crac.