Fa unes setmanes que es presentava el World Inequality Report, un informe que analitza el creixement persistent i preocupant de la desigualtat a escala global i el seu impacte directe sobre la democràcia. S’evidencia que la concentració de la riquesa assoleix nivells històricament extrems i que, lluny de reduir-se, s’ha agreujat en les darreres dècades. Aquesta situació no només genera profundes bretxes socials i econòmiques, sinó que també amenaça l’estabilitat dels sistemes democràtics.
Actualment, el 10% més ric de la població mundial controla prop del 75% de la riquesa global, mentre que la meitat més pobra amb prou feines supera el 2%. De manera encara més alarmant, menys de 60.000 persones acumulen més patrimoni que 3.000 milions de persones juntes. La xifra produeix vertigen. Aquest procés d’acumulació s’ha vist impulsat per l’expansió del sector financer, la revolució tecnològica i, més recentment, pel desenvolupament accelerat de la intel·ligència artificial, que corre el risc d’intensificar encara més aquestes desigualtats.
La desigualtat contemporània no es limita als ingressos o a la riquesa. Es manifesta en múltiples dimensions: la crisi climàtica, les desigualtats de gènere, l’accés desigual al capital humà, les asimetries del sistema financer global i les divisions territorials. En l’àmbit ambiental, per exemple, el 10% més ric genera més del 70% de les emissions de carboni, mentre que les poblacions més pobres són les que pateixen amb més intensitat i duresa les conseqüències del canvi climàtic. Pel que fa al gènere, persisteixen barreres estructurals que limiten les oportunitats laborals i salarials de les dones, malgrat dècades de denúncia i d’avenços parcials.
Andorra no escapa a aquest fenomen. Es preveu un creixement del PIB del 42% entre el 2019 i el 2026, mentre que la despesa social augmentaria un 101% en el mateix període. Aquesta aparent contradicció revela un problema de fons: tot i que es genera més riquesa, aquesta no es distribueix de manera equitativa, fet que incrementa les necessitats socials i la dependència d’ajudes públiques. Aquesta realitat posa en qüestió l’eficàcia del model econòmic i subratlla la necessitat de polítiques que actuïn abans que la desigualtat es consolidi.
Les desigualtats econòmiques tenen efectes directes en l’esfera política. La clàssica alineació entre classes socials i opcions polítiques s’ha fragmentat, cosa que dificulta la formació de coalicions àmplies a favor de la redistribució. La creixent complexitat social, juntament amb la divergència entre nivell educatiu i ingressos, ha modificat els patrons de vot i ha debilitat els consensos redistributius, incrementant la desafecció ciutadana i el perill de polarització.
Davant d’aquest escenari, la reducció de la desigualtat és possible i depèn de decisions polítiques. No podem caure en el pessimisme i creure que no s’hi pot fer res. Entre les mesures més poderoses destaquen les inversions públiques en educació, salut i cures, els sistemes de redistribució ben dissenyats, la igualtat salarial i d’oportunitats entre dones i homes, i una política climàtica justa. També una fiscalitat progressiva, incloent-hi impostos mínims globals sobre les grans fortunes, i la reforma del sistema financer internacional per reduir els intercanvis desiguals entre països.
En conclusió, la desigualtat no és un fenomen inevitable, sinó el resultat d’opcions polítiques. Els seus efectes amenacen la cohesió social, la democràcia i la sostenibilitat del planeta, però existeixen eines per revertir-la. El veritable repte resideix en la voluntat política d’avançar cap a un model de prosperitat compartida, del bé comú, i socialment justa. I està a les nostres mans fer-ho possible.