Us heu fixat com, a Internet i a les xarxes socials, solen aparèixer certes temàtiques que creixen fins a ocupar tot l’espai disponible? Si més no, ho fan fins que un altre tema sorgeix i relega el primer cap a l’oblit una altra vegada. Aquest últim mes, el tema entre els youtubers sembla haver sigut la necessitat de canviar de sistema operatiu. Provocats pels requisits físics de les noves versions de Windows i la inclusió cada vegada més pesant de publicitat a l’interior del sistema de Microsoft, a les xarxes han sovintejat crides com ara: "Deixeu Windows!" i "Passeu al Linux!" L’aparició i la bona escollida d’un model de portàtil relativament econòmic de la casa Apple també ha tingut una bona acollida. Fins i tot, n'hi ha hagut algun que advocava per deixar Linux i passar immediatament a OpenBSD. Malgrat tota l’estima que tinc pels sistemes operatius BSD, crec que aquest s’ha passat de frenada.
Com el lector pot imaginar, durant els meus anys en exercici com a informàtic he estat el testimoni d’alguns canvis. Vaig començar emprant –i ensenyant altres a usar– el sistema MS-DOS. Després de les etapes de Windows 3.x, 9x i en acabat XP, ja fa un quart de segle que faig servir sobretot Linux, així com una mica de Mac OS. Tinc els meus motius per fer-ho.
El principal és, com ho certificaran aquells que em coneixen, que soc del gènere tacany. Potser és l’herència familiar, que prové del món agrícola del sud d’Irlanda, o potser la influència catalana.
El fet és que, si puc continuar fent servir un material informàtic que es troba en perfecte estat de funcionament, doncs això mateix faré. En aquests instants, us estic escrivint amb un Apple iMac. Desconec quan es va fabricar, ja que me’l vaig comprar de segona mà, però pel número del model devia ser entre l’octubre del 2012 i el setembre del 2013. Hi tinc instal·lada l’última versió d’Ubuntu, aquella que es presentarà oficialment a finals d’aquest mes. La pantalla és bona, puc escriure textos, escoltar música i consultar alguna IA a Internet –tot això a la vegada! El sistema tampoc em bombardeja d’anuncis, ni d’actualitzacions forçades. La vida és bella. Si m’esteu llegint, significa que tot ha funcionat com cal, oi?
Evidentment, allò que faci un particular a casa seva i amb els seus ordinadors és, estrictament, cosa seva. Només faltaria que un no pogués decidir lliurement allò que instal·la al seu hardware. La situació de les empreses pot ser una mica més complicada, encara que això no sempre és pels motius que un pensaria. Avui en dia, quan la majoria dels intercanvis d’informació es fan a través d’Internet i de plataformes basades en tecnologies Web, ja no hi ha gaires problemes de compatibilitat entre programes. Es poden resoldre, quan apareixen. En realitat, la majoria dels problemes amb què les empreses es troben són serveis d’informàtica amb personal que no sempre se sent còmode treballant amb sistemes operatius que no siguin Windows. Això inclou tant Mac OS com la majoria de les BSD, per cert, no us creieu que tinguin un problema tan sols amb Linux.
Per sort, amb la proliferació de servidors virtuals i sistemes basats en contenidors que avui en dia formen el gruix dels servidors a Internet, les generacions més recents de tècnics i programadors s’han posat les piles i ara, cada vegada més, coneixen i poden donar suport a sistemes operatius oberts.
Aquest factor d’obertura ha estat clau per diverses administracions públiques a Europa. A França, m’imagino que el pas de la Gendarmerie Nationale a Linux l’any 2008 va respondre a imperatius de seguretat i de fiabilitat.
L’experiència sembla haver estat positiva, perquè ara una gran part dels ordinadors de tot el govern francès ho faran a partir d’aquesta mateixa tardor. La clau per a iniciatives semblants a Alemanya i Espanya sembla haver estat en part la reducció de costos, tant de llicències de programari com del cost de substitució de maquinari informàtic, i en part una voluntat d’augmentar la sobirania tecnològica en cada Estat davant de certes empreses multinacionals.