Desmemoriats

La història d’Andorra està repleta de buits i de silencis. Malgrat els lloables esforços dels enyorats Lídia Armengol o Pere Canturri, i d’historiadors i divulgadors més contemporanis com són el recordat Pere Cavero, David Mas, Arnau González, Oliver Vergès, Quim Valera i Robert Lizarte, entre altres, la nostra història és un immens gruyère.

Alhora, la lectura de la història no és ni lineal ni monocolor ni estàtica. És un tot. I tal com ho van mostrar el segle XX historiadors com ara Ferdinand Braudel, la recerca històrica i la lectura de la història ha de ser transversal, plural, interconnectada i interdisciplinària. Altrament se’ns escapen temes, problemàtiques i elements tangibles que ens permeten interpretar el passat. I el que és més greu, és que tot i que sempre la llegim amb ulls contemporanis, com que no contrastem i interrelacionem fets, anem sovint errats.

I així, quan fa pocs dies la darrera enquesta d’opinió del CRES mostrava que la figura dels coprínceps és la menys valorada, vaig recordar que, sovint, devem la independència del nostre país a les accions i decisions dels coprínceps. I aquesta desmemòria ens està portant a la ignorància. En aquesta tribuna no tinc espai per posar llum i taquígrafs a tots els fets més que tangibles que mostren el que dic, així que em cenyiré a dos exemples. L’un al segle XVIII i l’altre al segle XX.

Amb la victòria borbònica a la guerra de Successió, Felip V va voler castigar els austriacistes, sobretot als catalans, publicant el Decret de Nova Planta el 1714. Era un cop fiscal molt dur per als catalans i també per als andorrans. S’encarien de cop tots els productes d’importació i d’exportació. Adeu privilegis. Els nostres representants van emprar una estratègia errònia de defensa del nostre país, ja que en comptes de dir que Andorra era diferent i que no obeïa a Catalunya, el Consell de la Terra no parava d’afirmar que érem catalans! I vist de Madrid, Felip V ens veia a tots igual.

Sort en vam tenir del copríncep bisbe Simeó de Guinda, a la Seu des del 1707 i que coneixia bé a Felip V. Juntament amb el copríncep francès, a qui anomena “el Cristianísimo”, Guinda no es va cansar mai de repetir als andorrans que no fessin cas de les sirenes catalanes i que només responguessin als coprínceps.

El 1715 escrivia: “no feu res sense el meu vistiplau i el del Cristianísimo”. Però els andorrans van fer cas omís. Insistien a dir que eren catalans! Va ser De Guinda el que va treure les castanyes del foc gràcies a la seva amistat amb Felip V! El va convèncer que Andorra era un país independent, i el Principat es va deslliurar del Decret de Nova Planta no per mèrits propis, sinó per l’acció decidida del copríncep episcopal.

Algú n’és conscient? Oi. Amb tot, seguim pensant que el Manual Digest va ser fruit d’una decisió meditada del Consell. Doncs tampoc. Fiter i Rossell va fer el llibre a demanda d’Andorra per posar ordre als papers del Consell de la Terra tenint en compte la disbauxa que van viure quan De Guinda els va demanar de portar documents per justificar davant Felip V que érem diferents.

Com ja vaig escriure fa uns quants anys, el 1945, ja amb De Gaulle com a copríncep, es van convocar eleccions al Consell General. Però el 1941 els coprínceps havien abolit el sufragi universal masculí assolit el 1933, i havien tornat al sufragi censatari, on només votaven els caps de casa. Així que les eleccions del desembre del 1945 van fer-se seguint el sistema antic de sufragi.

De Gaulle s’hi va oposar aferrissadament. Val a dir que havia atorgat feia poc el dret de vot a les dones a França i per tant no es volia resignar a un retrocés democràtic a Andorra. Va enviar missives, notes i missatges advertir a les autoritats andorranes i al copríncep episcopal que si no es restablia el sufragi universal masculí no reconeixeria als electes que sortirien d’aquelles eleccions. Res. Les eleccions van tenir lloc igualment i el copríncep francès no les va reconèixer mai.

Què va passar? Durant un any i mig ens vam quedar sense copríncep francès. De Gaulle va deixar pas a un nou copríncep, René Coty, que es va mantenir igual de ferm. És a dir, sense reconèixer el consell sorgit d’un sufragi poc representatiu. I el pols va durar fins que el copríncep-bisbe i els elegits del 1945 no van claudicar. L’agost del 1947 es va arreglar tot. Els coprínceps van publicar un nou decret que restablia el sufragi universal masculí i el 26 d’agost celebraven unes noves eleccions. Tornava la normalitat institucional i una mica més de democràcia.