Desmesura per a l’amor, no per als sous

La veritat és que fa uns dies estava com més bel·ligerant, almenys interna i externament, sobre el tema i ara els sentiments o millor les emocions s’han esmorteït una mica. Però mira, ara que ja és vespre, i plou i fa sol, i que sembla que el desmai només ha estat un ensurt, i que segurament demà tot es desenvoluparà tal com està previst, crec que hi ha coses que no es poden normalitzar. I aquesta sobre la qual poso el focus avui ja fa mesos que sabem de què va perquè s’ha fet per concurs públic, no aquí, a Catalunya. I més enllà de noms i càrrecs, és exagerat i insultant i estrambòtic i poca gràcia, bé per l’agraciada sí que ho serà, suposo, que la delegada de la Generalitat aquí i a la Conxinxina cobri 90.000 euros l’any. Noia, vas amb retard, amb molt retard, pensareu. Ho sé però no m’importa. És indignant i em recorda a situacions viscudes de contrastos brutals d’extrema riquesa i extrema pobresa que es donen no ja en un mateix país, sinó en un mateix barri en zones del món que retraten a la perfecció, per cert, les sèries televisives mexicanes. Sí, més enllà de si estan ben o mal fetes. La barraca més pobre i plena d’escombraries a tocar de la mansió més espatarrant que et puguis imaginar d’una urbanització privada, només separades per una barrera amb seguretat privada. Ho he vist amb els meus propis ulls. Tal qual. Doncs això dels 90.000 euros m’hi ha fet pensar. Cal dignificar el treball amb salaris justos i proporcionats. Deixem la desmesura per a l’amor incondicional i no per al despilfarrament de pa sucat amb oli que genera desigualtat i animadversió.