Una exposició d’art sempre és un acte que va més enllà de la mera exhibició temporal o permanent d’unes obres. Al darrere hi ha la conceptualització d’una qüestió que necessàriament es vincula al context social que la veu néixer. Aquesta és una de les funcions i dels sentits que pot tenir la decisió de fer una exposició. Perquè hi ha un intercanvi, ni que sigui la incomprensió entesa com a acte comunicatiu. En el cas de la selecció d’obres de la col·lecció del Museu de l’Art Prohibit, selecció que estava prevista que es pogués veure a l’Espai Caldes, l’objectiu de la mostra era precisament aquest: establir a través de les seves peces (censurades o relacionades amb la censura en algun moment de la seva trajectòria pública) una dialèctica de les relacions que les arts estableixen amb el seu context immediat.
L’objectiu d’aquesta exposició s’entén en la lògica del museu contemporani: espai democràtic via la seva capacitat de posar en qüestió les mitologies quotidianes i els esquemes simbòlics, com són, tot sovint, els del poder. S’entén, doncs, que el museu ja no és una col·lecció arbitrària d’obres alienes reunides pel seu encant o potencial turístic. En realitat, un museu poques vegades ha estat només això. Ben bé sempre existeix la possibilitat de comprendre la raó d’una o altra exposició, tot i que aquestes raons pertanyin al camp dels interessos d’una o altra índole, espuris, raons exògenes al discurs de les arts.
En el cas que ens ocupa, es tractava de posar sobre la taula l’assumpte de la censura. L’exposició ha tingut una capacitat d’interpel·lació tal que la mateixa mostra s’ha vist censurada i ha estat cancel·lada en el moment d’inaugurar-se. Un bon termòmetre, hom pensarà, de quin és l’estat de la qüestió en el nostre territori i context. Es dibuixa una realitat absolutament dissociada, i fins i tot ridícula, entre el discurs de les llibertats i el seu exercici. I hom sabia que el poder polític és, al cap i a la fi, poder. Però hom també podia suposar, per la defensa que de les llibertats es fa retòricament en tota ocasió, que aquest poder ha de ser un baluard per a exercir-les.
A poc a poc, com al final d’una exposició, anem desmuntant les obres, les instal·lacions i els significats per adonar-nos que, en acabar, només tenim una sala buida. Una caverna en la qual ressonen les nostres passes en soledat. Una sala buida pot ser la solució per evitar que els conflictes del defora entrin al museu. Una sala buida podria ser el museu definitiu del desmuntatge de tot allò de la llibertat d’expressió, del paper de l’art en la societat, de la imaginació artística i de l’espantadís esperit crític. Amb tot això a les caixes i camí de ves a saber on, ja podríem respirar tranquils.
Tant de bo la decisió sobre l’exhibició de la selecció completa canviï i en lloc de l’eco de l’absència trobem l’efervescència d’un espai ple d’idees, pensament, sentiments i emocions. Al cap i a la fi, un museu és això.
