Acostumada a llevar-me i anar a dormir amb la ràdio pegada a l’orella escoltant programes i notícies del que està passant al món, divendres em vaig llevar amb el relat, horroritzada, amb un sentiment de ràbia i d’impotència del testimoni del Dr. Raül Incertis, metge anestesista que acaba d'arribar d’una estada voluntària a l’hospital de Nasser, a Jan Yunis, Gaza.
No hi ha qualificatius per descriure els sentiments que em colpegen en pensar amb el que està passant a Gaza sota la mirada còmplice i hipòcrita de tots els nostres governants, i que el relat d’aquest metge només va fer que augmentar. Amb un fil de veu ofegat, afligit, entretallat, el metge ha donat dades tangibles i explicat fets concrets que superaven amb escreix els pensaments més foscos que em provoca aquesta massacre deliberada i despietada en ple segle XXI. Mentre a Occident tots els dirigents segueixen amb el seu autisme particular o amb proclames trufades de lamentacions de fireta, Israel i el seu aliat, els EUA, segueixen fent-ne de les seves.
A la notícia de divendres passat sobre la decisió del Govern de Netanyahu d’ocupar tot el territori palestí, com si no ho estiguessin fent ja, amb l’objectiu que Israel decideixi per compte d’altri, és a dir per sobre del poble palestí, qui i com ha de governar Palestina, la resposta dels països de la UE i altres ha estat més que tèbia i amb molts biaixos. Alemanya, per exemple, va anunciar que no exportarà armes a Israel si estaven destinades a ser usades a la Franja de Gaza. I qui ho controlarà? Ben segur que ningú que sigui neutre o objectiu per la senzilla raó que Israel no en deixa passar ni una, i no autoritza l’entrada a Palestina de qui discrepi amb l’establishment. Segueix una estratègia del tot reprensible, ja que espera que la matança que està operant a Gaza no tingui cara, ni forma humana, ni sentiments, ni valors.
El govern israelià prova de maquillar-ho tot, presentant-ho com una operació asèptica, parlant sense acritud amb dades que no tenen rostre humà, deshumanitzades, apreuant perquè fora de les fronteres de Pròxim Orient no se sàpiga el que passa realment amb la població palestina ostatge, faltada de tot i condemnada a l’oblit. Escoltant el metge espanyol el matí de divendres no vaig poder amagar les llàgrimes en sentir-lo parlar de la quantitat d’infants que arribaven sense parar a l’hospital amb trets de bala al cap, al tòrax o als genitals, fruit sovint de les incursions constants de l’exèrcit israelià a les zones que teòricament haurien de ser segures. I em ressonen al cap els mots del doctor que omplen a vessar les nocions de matança, de fam, de desesperació quan explica com les persones, els infants, les dones, els sanitaris o la població civil arrisquen la vida a cada instant per una mica de pa, d’aigua potable o d’algun medicament o desinfectant per alleujar el dolor. I, malgrat tot aquest dispositiu d’atacs ferotges, indiscriminats i d’invasió d’un territori, no s’ha aconseguit alliberar els ostatges que Hamàs va prendre també de manera salvatge el 7 d’octubre del 2023.
Dent per dent. Ull per ull. Però amb un efecte multiplicador sense precedents en la història recent. I la veritat és que fa vint-i-dos mesos que estan buscant, sense èxit, els ostatges, i això malgrat la fúria emprada per l’exèrcit israelià. I Occident n’és còmplice. Exportant armes a Israel, com ho fan obertament els EUA i Alemanya, o més sibil·linament, ajudant que els equipaments militars arribin al país, sense que se sàpiga massa, com ho fa Espanya a través del port de València, segons assenyalen diverses organitzacions o informes. El centre Delàs d’estudis per la Pau apuntava el 7 de maig del 2025: "Mai abans tantes empreses espanyoles havien desenvolupat tants projectes conjunts amb empreses israelianes, i mai abans la indústria israeliana havia aconseguit adjudicar-se tants contractes amb el ministeri de Defensa espanyol.”
I hom es demana si la darrera embranzida cega promoguda aquest agost pel Govern Netanyahu d’envair el que resta de territori palestí no és més que una fugida endavant desesperada per contrarestar la voluntat expressada per països com França i el Canadà de reconèixer l’Estat Palestí aquest setembre.
Però mentre s’exportin armes i els interessos geoeconòmics i geopolítics riguin les gràcies als extremistes intolerants, malauradament, res no canviarà.