És ben sabut que les entitats bancàries no cerquen la solidaritat ni l’ajuda desinteressada a la societat. Tampoc és, en principi, el seu rol. Si bé és cert que temps enllà les caixes van prosperar per tenir un paper més transversal amb un toc més horitzontal i participatiu. Però això era abans. Les estructures verticals i les crisis financeres i bancàries dels darrers anys han esperonat els bancs a gestionar únicament i exclusivament el seu negoci per guanyar diners i ser rendibles en tant que actors econòmics primordials en les nostres societats.
També se’ls ha exigit una major transparència en la seva gestió. I aquí comencen els ais i uis.
I és que les entitats bancàries tenen supervisors que els controlen i que vetllen que aquestes facin bones pràctiques. Normalment els organismes supervisors són els bancs centrals a nivell nacional i els organismes financers internacionals a nivell interestatal. En el cas andorrà, com que no tenim banc central, l’òrgan supervisor és l’Autoritat Financera Andorrana (AFA). Dits organismes vetllen perquè les entitats bancàries compleixin amb les bones pràctiques i amb la transparència de gestió financeres i bancàries.
També és cert que, arran de l’acord monetari amb la Unió Europea, el Principat aplica tot el cabal comunitari en matèria bancària i financera i segueix, almenys sobre el paper, fil per randa totes les directrius i els reglaments deguts.
Però els fets ens porten a pensar que sembla, almenys a casa nostra, que certes entitats es reserven la transparència de la gestió per als que les vigilen. Menystenint els clients poc rendibles o els que hi tenen poc moviment i poc capital.
I així és com una entitat bancària simbolitzada pel color de l’esperança ha fet desaparèixer el compte bancari d’un jove andorrà que té prop d’una trentena d’anys, donant-li un reguitzell de pretextos i d’excuses de mal pagador.
Fa tres anys, quan el jove es va presentar a l’entitat financera esmentada per mirar què fer amb els diners que li havien dipositat anys anteriors els seus familiars, la resposta del banc va ser lapidària: el compte no existia, li havien tancat. Sense previ avís. Perplexitat i impotència. Atònit pel tracte rebut en aquesta entitat bancària, el jove va marxar del país a fer un voluntariat no sense enviar prèviament correus electrònics a aquest banc que provaven la seva identitat i que era el propietari del compte.
Fa un parell de setmanes, tornant del seu voluntariat, el jove va tornar a la mateixa entitat bancària amb la voluntat de mirar de recuperar el compte. I aquest cop, la versió va ser totalment diferent. En tres anys, el compte que suposadament estava tancat, es veu que romania obert però estava registrat com un compte de menor! El jove andorrà té prop de 30 anys. És a dir, que fa uns deu anys que és major i per tant, tres anys abans, quan va voler recuperar els seus estalvis, també era àmpliament major! I aleshores la versió que li van fer empassar va ser diferent, ja que li van assegurar per activa i per passiva que ja no hi havia compte! Que el compte estava tancat. Esfumat. Poca seriositat. Un desgavell.
Però el joc dels disbarats no va quedar aquí, sinó que va anar a més. Fa uns dies, quan el jove, content de saber que finalment el seu compte existia i que seguia vigent, va expressar la seva voluntat d’activar-lo provant, amb el passaport i el certificat de naixement, que no era menor, la resposta de l’entitat va ser de dir-li que el compte estava embargat per la Batllia! Una altra dutxa freda de perplexitat i de descontentament per les praxis poc honestes i les excuses fantasioses d’aquesta entitat. I és que el jove no té cap contenciós administratiu, civil o penal.
I així està. Esperant que aquest joc dels disbarats caigui pel seu propi pes i poder resoldre aquest despropòsit per poder tancar aquest compte fantasma i obrir-ne, això sí, un altre en una altra entitat bancària.
Ja té assumit que el compte que li van obrir quan va néixer deu estar quasi buit, mossegat per anys i panys de comissions i sense els pocs diners que alguns éssers estimats li havien anat dipositant.
I ara per ara, el seu pensament i el de molts és que contràriament als eslògans, dita entitat no està al servei de tots.