Despolititzar el CAI

El Centre d’Acolliment d’Infants i Joves és l’espai que té com a finalitat “l’acolliment temporal de menors desemparats o en risc/perill social”, tal com es recull a la pàgina d’Afers Socials. Aquest treballa amb i per un estil de vida normalitzat amb els menors com a centre d’intervenció. Quan les autoritats judicials confien la guarda al departament d’Afers Socials, seguint l’article 32 de la llei qualificada de l’adopció i d’altres formes de protecció al menor desemparat, aquest ha de procurar, en tot moment, la seva seguretat i de retruc la de les seves famílies. 
Com a país hem de donar resposta a les situacions on els menors han estat apartats, temporalment i per decisió judicial, de les seves famílies amb espais i ambients de protecció per a la infància i l’adolescència. Aquest context els ha d’ajudar, i especialment protegir, davant de situacions de violència, negligència, abús, explotació o qualsevol altra circumstància que els agents judicials i socials considerin com a factor de risc i de desprotecció. L’Estat ha de seguir treballant per agafar compromisos vers els infants i adolescents, amb un esperit i una capacitat de compromís; com ho ha estat el projecte de llei d’infància i l’adolescència. Tot això per a la salvaguarda de la seva integritat i els seus drets, tot aplicant les decisions judicials i posant a disposició dels menors tutelats l’equip psicosocial i educatiu especialitzat. 
Però la intervenció també és familiar i comunitària. S’ha de fomentar totes aquelles habilitats que serveixin a les famílies per a prevenir, recuperar i reintegrar. És feina de l’Estat seguir actuant per l’educació, la protecció, la salut i executar mesures constants eficaces de seguiment, presentació d’informes i supervisió dels menors tutelats. És per això que el canvi de model incideix, especialment, en el treball abans de procedir a la retirada del menor de la seva família. Si per circumstàncies ha de ser així es procedirà a treballar perquè el retorn sigui al més aviat possible, implicant les famílies en les intervencions de cohesió. Però sens dubte, proporcionar un entorn naturalitzat i desinstitucionalitzat en pisos afavorirà, positivament, el treball psicoemocional, l’ambient comunitari i l’abordatge social. 
Contrarestar, en major o menor intensitat, els mals ocasionats per aquesta situació de desemparament social i emocional no és gens fàcil de treballar i gestionar. Reconduir aquells hàbits perjudicials, treballar les competències necessàries per fer front a situacions de la vida diària d’una forma positiva i pràctica pel seu present i futur immediat és una feina molt feixuga. I molts cops, incompresa i desvaloritzada. Per això, situacions com les que es van viure a la sala de formacions de les dependències policials només perjudiquen les famílies i de retruc, els infants. L’Estat ha de vetllar per la confidencialitat en aquests casos, especialment sensibles. No es pot permetre que alguns/es ho utilitzin per menysprear la feina dels tècnics i la de les direccions i fer, de les reunions privades i de la cambra parlamentària, un espectacle per tenir dos minuts de ressò mediàtic. Amb els infants i adolescents, especialment aquells que per circumstàncies estan en major vulnerabilitat, ni s’hi juga ni es fa política. Tampoc amb els professionals que els acompanyen. 
Serveixin aquestes línies per enviar un gran reconeixement a tots els professionals del CAI, als de l’Àrea de Suport als Joves tutelats i extutelats i als de l’Àrea d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. No és fàcil la situació d’intervenció, però sabem que aquells somriures, aquelles mirades i aquells detalls imperceptibles per a molts/es són el motiu de seguir treballant i creient en un sistema que aposta per l’infant i l’adolescent com l’eix de la pràctica social. Teresa de Calcuta deia que a vegades sentim que el que fem és simplement una gota d’aigua al mar. Però el mar seria molt menys si faltés aquesta gota d’aigua.