Comentàvem amb una companya que cal despolititzar els colors, perquè si no aviat només podrem vestir-nos de blanc, negre i tota l’escala de grisos, i ni això, perquè d’aquests últims també n’hi ha molts entre la classe política. El blau l’associem als liberals, a dretes, a conservadors, i el vermell a progressistes i a esquerres. Això aquí, perquè als Estats Units d’Amèrica és al revés, el vermell és el color dels republicans de Trump, mentre que el blau és el dels demòcrates. A casa nostra, els demòcrates són taronja i els liberals s’han apoderat del groc, que a Catalunya i a Espanya ha perdut el significat i ara molts identifiquen amb l’independentisme. El Partit Socialdemòcrata manté el vermell tradicional. Ciutadans Compromesos té el lila, o morat, Concòrdia un verd, o blau –depèn de qui se’l miri, turquesa– i Andorra Endavant s’agafa tota la bandera: vermell, groc i blau. Als Verds aquí se’ls ha perdut la pista, que si no perdíem un altre color. I veurem si es constitueix el nou partit de dretes quin color tria.
La qüestió és que jo vull poder vestir-me del color que em doni la gana sense que ningú em pengi una etiqueta equivocada. Si duc una jaqueta taronja, una samarreta groga, un fulard lila o uns pantalons vermells és perquè m’agraden aquests colors, no vull expressar simpatia envers cap partit. I de manera similar penso que passa amb l’art, i especialment amb la música, com hem tingut l’ocasió de veure recentment al tomb del festival d’Eurovisió, en el qual hem llegit tot de missatges assegurant que les votacions han demostrat que la població està al costat d’Israel. No perquè m’agradi una cançó israeliana, una banda russa o un cantant nord-americà vol dir que estigui d’acord amb les polítiques que implementa el seu país, i encara menys amb les bombes que aquest pugui llençar. Una altra cosa és que pensi que si a uns se’ls veta la participació després d’envair un país, als altres també se’ls ha de vetar.
