Després de qualsevol desgràcia, incident o catàstrofe, sigui un incendi, una inundació o qualsevol altre fet inesperat, arriben gairebé de manera immediata les primeres opinions i interpretacions. Avui, internet, les xarxes socials i les plataformes digitals fan que aquestes valoracions s’estenguin ràpidament, sovint des de l’anonimat i sense disposar de tota la informació. Algunes poden ser fonamentades; d’altres responen a la precipitació, a l’impacte del moment o, fins i tot, a la mala fe. Passat aquest primer soroll, convé anar una mica més enllà i procurar que allò que ha succeït doni peu a una reflexió més serena sobre la realitat que ens envolta.
En el cas de l’incendi de la Querola, hi ha un element que ha d’estar per damunt de qualsevol altra consideració: no hi ha hagut cap desgràcia humana. Pot semblar el tòpic habitual, però no deixa de ser la qüestió essencial. Per importants que siguin els edificis o les pèrdues materials, primer hi ha les persones. Episodis com aquest també recorden fins a quin punt continuem sent vulnerables davant determinats fenòmens. El foc, l’aigua o qualsevol circumstància que no es pot preveure poden posar en qüestió aquella sensació de control que proporcionen la tecnologia, els protocols o els mitjans.
És en aquest punt on l’incendi permet ampliar la reflexió. Andorra ha crescut i s’ha transformat molt durant els darrers anys. No cal recórrer a grans estadístiques per constatar-ho, perquè alguns d’aquests canvis s’han fet ben tangibles en la vida quotidiana: en una major densitat urbana, en les dificultats de mobilitat, en les cues o llistes d’espera en serveis on abans aquestes situacions no eren habituals. Hi ha més població, més edificis, més activitat i, inevitablement, també més demanda. La qüestió és si els recursos, les infraestructures i la capacitat de resposta han crescut en paral·lel o si, en alguns àmbits, ens trobem davant realitats que no havien estat previstes quan es van concebre les estructures actuals.
La vall central n’és probablement l’exemple més visible. Avui hi ha edificis i concentracions urbanes que fa pocs anys encara no tenien la dimensió actual. Aquesta transformació obliga també a revisar accessos, material, personal, protocols o coordinació. No es pot donar per fet que allò que era suficient per a un país amb unes característiques determinades ho continuï sent quan aquestes canvien. I això afecta els bombers, els serveis sanitaris, la mobilitat, la policia i, en general, qualsevol servei que hagi de respondre a unes necessitats cada vegada més grans.
La pandèmia de la Covid ho va fer especialment visible. En molt poc temps, un sistema que funcionava amb normalitat va quedar fortament tensionat i qüestions com els llits hospitalaris, les unitats de cures intensives o els ventiladors van passar a ocupar el centre de la preocupació. Aquell episodi va mostrar fins a quin punt una situació excepcional pot posar a prova la capacitat disponible. Avui, amb una població més gran i un país que ha continuat creixent, aquella experiència també convida a pensar quin marge de resposta tindríem davant una pressió semblant.
Durant molts anys ha existit una certa percepció que Andorra, per les seves dimensions i característiques, quedava relativament al marge de determinats riscos o situacions de gran complexitat. Però el país ha canviat, i amb aquest canvi també ho han fet les necessitats i els reptes que cal afrontar. La imatge d’un embut pot resumir-ho de manera senzilla. Es pot anar abocant aigua en un recipient i, mentre el cabal sigui assumible, el sistema la pot absorbir. Si el cabal augmenta massa, arriba un moment que desborda. Amb els serveis públics pot passar quelcom semblant. El més raonable és no esperar que l’aigua surti per fora per preguntar-nos si el sistema tenia prou capacitat.
L’incendi de la Querola passarà, com passen aquestes notícies. D’aquí a uns dies se’n parlarà menys i, més endavant, probablement gairebé gens. Convé, però, que no desaparegui la reflexió que pot deixar. Les circumstàncies també han estat determinants per evitar que el foc s’estengués al bosc, on les conseqüències haurien pogut ser molt diferents. No es tracta de convertir cada incident en una alarma ni de viure pendent del pitjor escenari possible, sinó d’aprofitar aquests episodis per revisar què tenim, què pot faltar i què convindria adaptar. La prevenció no elimina tots els riscos, però pot fer que, davant d’allò que no sempre es pot preveure, les conseqüències quedin menys condicionades per la sort.