Diari digital d'Andorra Bondia

Desprestigiada intel·ligència musical




Una vegada vaig conèixer uns músics. No d’aquells que només fan d’intèrprets de la música escrita per altres músics. No d’aquells que només componen i prou. No em refereixo a músics populars (en el sentit folk). No em refereixo, tampoc, a músics pop. Em refereixo a músics que poden tocar funk, rock progressiu, alguna variant metàl·lica exigent, jazz, temes del barroc, etcètera. O, millor, tot plegat. Parlo de paios que tenen un grup en què tots, junts, vingui d’on vingui la idea inicial, basteixen cançons complexíssimes i les interpreten amb un cert virtuosisme. Les van refent i variant a mesura que toquen i retoquen, com un uroboros que canvia lleugerament de tonalitats, d’escates, de manera a penes perceptible, per acabar sent totalment diferent al cap d’un parell d’hores. Músics que són instrumentistes i compositors de temes que són difícils tant d’embastar com, tècnicament parlant, d’interpretar.

I de cop, mentre assagen fins a la sacietat cadascun dels temes del seu darrer disc (ja enregistrat) per tocar-los en directe, se’ls acut que podrien fer un tema d’un disc antic, un de fa deu o quinze anys. I hi ha un individu (que sol ser el bateria) que (malgrat que tots siguin una mena d’amalgama democràtica-tirant-a-anàrquica de voluntats) sembla que mani una mica més que la resta. Diu un nom (“Violeta”, posem pel cas) i (com si es tractés d’una orquestra d’autòmats) en qüestió d’un segon (el temps en què el bateria fa tres copets amb les baquetes) ja l’estan interpretant. Matemàticament. De cap a cap. Sis minuts trenta-vuit segons de canvis, forats, solos, ponts, filigranes, intensitats, matisos. De cap a cap i ni un error! ¿Com pot ser?, em pregunto. ¿Com funciona el cervell d’un músic de debò?

Cal matisar, suposo, que no han mirat cap partitura (perquè, de fet, no en fan anar). Quedo al·lucinat: com poden treure un tema de la butxaca del record, mirar-se’l mentalment amb prou feines un segon, encara mig rebregadet, i passar automàticament a interpretar-lo a la perfecció. “No té secret” —diu el de les baquetes— “el vam assajar milers de vegades.” Exagera, és clar. Si comparo aquests músics que vaig conèixer amb altres creadors (amb mi, un simple escriptor), m’adono que tenen unes destreses totalment diferents. Coincidim en la part de construcció de la peça, de desconstrucció, de relectura, de polimenta. Però diria que l’escriptor, un cop ha escrit el text, s’oblida dels detalls (tret que sigui un poeta que a més és rapsoda memorístic o un autor teatral que és també actor). M’ha passat que al cap dels anys he rellegit un text meu com si no ho fos! D’aquí, potser, la meva admiració i la pregunta, que ara ressona un altre cop: ¿com coi funciona la ment d’un músic de veritat?

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic