Les estratègies matrimonials de les cases governants han canviat els destins dels pobles. I el del nostre Principat al bell mig dels Pirineus no ha estat una excepció. Remuntem als segles XII i XIII.
Arnalda de Caboet, que era la filla d’Arnau de Caboet, es va casar dues vegades. Més ben dit, la van casar dues vegades, ja que en aquells temps les dones per molt pubilles que fossin, no tenien veu en aquests temes.
I és que el seu pare, Arnau de Caboet, havia signat el 19 de juliol del 1159, dimecres farà 864 anys, amb el bisbe d’Urgell Bernat Sanç una Concòrdia sobre les valls de Sant Joan, Cabó i Andorra, que atorgava a la Casa de Caboet els drets polítics, militars i judicials sobre les possessions del Bisbat tot i reconèixer la senyoria episcopal per via de l’homenatge feudal de dits territoris.

I així, a la mort del seu pare, el 1170 i per testament el 31 de gener, Arnalda heretà els drets i es va convertir en una pubilla força preuada, amb els drets, entre altres, sobre Andorra. I així, el 1171, el bisbe Arnau de Preixens i el comte d’Urgell Ermengol VII li van trobar espòs i la van casar amb Bertran de Tarascó amb “tot allò que el seu pare havia tingut en valors i en feus”.

Però vet aquí que pocs anys després Arnalda es va quedar vídua i calia tornar-la a casar.
I així va ser. És cert que mentrestant les relacions entre les cases comtals, els andorrans i el Bisbat d’Urgell s’havien anat enverinant. Els andorrans no acceptaven que els manessin i les cases comtals sempre tenien diferències amb el Bisbat, de qui eren vassalles. Per calmar les aigües, el bisbe Arnau de Preixens i els canonges d’Urgell havien signat una Concòrdia amb els homes d’Andorra el 8 de gener del 1176. Però les relacions entre les Cases Comtals i el Bisbat eren dolentes, a les ànsies d’influència territorial s’hi afegien divergències religioses.

Així, i amb la total desaprovació del bisbe Arnau de Preixens, però amb el beneplàcit dels comtes catalans, el 1185 Arnalda de Caboet es casà amb el Vescomte Arnau I de Castellbò. I és que la Casa de Castellbò practicava el catarisme, protegia els càtars i s’oposava al catolicisme del Bisbat. I amb aquest matrimoni s’unien les cases de Caboet i de Castellbò i a més els drets polítics, militars i judicials sobre Andorra passaven en mans del Vescomtat de Castellbò. El camí seguia essent molt tortuós, ja que el bisbe exigia als homes d’Andorra el 13 de gener del 1186 de no reconèixer al vescomte Arnau I de Castellbò, mostrant així el seu enuig amb aquest matrimoni i refredant les ambicions del vescomtat. Però res no hi va fer. Els andorrans van desobeir el bisbe i els conflictes van seguir sense fi. Val a dir que l’ombra de les divergències religioses es destil·lava en cadascuna de les aliances i de les batalles entre les parts, com ara les guerres que els vescomtes de Castellbò, aliats amb els comtes de Foix que també abraçaven el catarisme, van fer contra els comtes d’Urgell el 1198, 1202 i 1205. 

Fet pel qual no és estrany que Arnalda de Caboet i Arnau I de Castellbò casessin la seva única filla, Ermessenda, el 1208 amb Roger Bernat de Foix, traint també la promesa que havia fet Ramon Roger I de Foix cinc anys abans, l’1 d’octubre del 1203, al comte d’Urgell Ermengol VIII de casar el seu fill, Roger Bernat, amb Miracle, la germana del comte. Els Foix preferien als Castellbò en detriment dels Urgell.
Amb aquestes noves cartes s’obria un nou destí per a les Valls d’Andorra. Ja que amb el matrimoni d’Ermessenda de Castellbò i de Roger Bernat de Foix, s’unien les cases de Caboet, de Castellbò i de Foix i a més els drets polítics, militars i judicial d’Andorra però no la sobirania que seguia a mans del bisbe d’Urgell, passaven al Comtat de Foix.

I el destí del Principat es va anar teixint al llarg dels segles amb multitud d’històries i d’aliances fins a arribar fins avui amb dos coprínceps, l’un episcopal i l’altre francès.