Si una cosa ha caracteritzat el sector cultural històricament, aquí i a fora, és la desunió, el fer cadascú la guerra pel seu compte i estar més pendent dels interessos propis que dels guanys col·lectius que també et poden afavorir. Hom té la sensació que el què hi ha d’allò meu impera sobre el com podem treballar conjuntament per desenvolupar el sector i que això reverteixi positivament en el conjunt. I malauradament la desunió, i les capelletes també, van en detriment d’una millora sensible de la situació del conjunt i també de la pròpia i personal.
Un dels motius que genera aquesta situació possiblement és la manca de professionalització dels sectors culturals i l’amateurisme de molts agents culturals del país que no poden viure exclusivament de la seva activitat literària, musical, audiovisual, plàstica o d’interpretació, per posar alguns exemples. Aquesta manca de professionalització condueix sovint a la preocupació lògica per tirar endavant un projecte personal abans que dedicar temps al desenvolupament gratis et amore per defensar els interessos del col·lectiu.
Mirem per exemple la força que poden exercir les patronals dels empresaris de qualsevol país davant de les administracions estatals per vetllar pels interessos comuns. Difícilment la pressió que poden exercir en determinats casos seria la mateixa que si actuessin individualment davant de qualsevol govern. I des del punt de vista de l’Administració, també els interessa l’existència d’un interlocutor únic (o pocs interlocutors) per arribar a tot un sector que no pas haver de despatxar amb cada individualitat. I dic els empresaris, però podria parlar també dels sindicats, de les negociacions dels convenis col·lectius, etc.
La idea que la unió fa la força és ben aplicable a la realitat de la cultura andorrana, i estic segur que des del ministeri de Cultura hom preferiria poder deliberar qüestions amb entitats representatives de cada sector que haver d’atendre problemàtiques concretes de forma individualitzada i que, com dèiem, no sempre tenen vocació de millora per al conjunt. 
I és que no ens enganyem, cada any passa el mateix: s’atorguen les subvencions culturals i immediatament es publiquen un reguitzell d’articles d’opinió en aquest mateix mitjà criticant tot el que s’ha fet malament. I això per posar un exemple. Em pregunto si no seria millor i més productiu que els agents culturals d’un sector determinat es reunissin, coneguessin les seves problemàtiques comunes i anessin, tot representant el col·lectiu, a picar pedra amb aquelles qüestions concretes davant l’Administració. 
Per experiència personal puc dir que segurament seria millor, i els resultats, encara que no immediats, s’acaben assolint. Això no vol dir que hom no pugui ser crític individualment i defensar la seva posició, però els avenços són molt més notables seguint altres vies. El que no es pot esperar de l’Administració són xecs en blanc, tot bullit i mastegat. Cal picar pedra i un cop de martell a l’any en un article de premsa, per molt fort que sigui el cop, no fa més que els copets fets dia rere dia de manera persistent. Els estirabots poden desencallar coses, però mai serveixen per aconseguir-ne d’altres a mitjà termini. 
Ara bé, per unir-se també cal valentia i, de vegades, certes renúncies. I també dedicació d’hores i hores a nivell associatiu que no tenen un retorn pecuniari directe i que cal invertir tant sí com no sabent que de vegades estàs ajudant persones que no són capaços ni de donar-te les gràcies des del sofà de casa seva. Malauradament, això també passa, sí, però crec que no ha de ser impediment per intentar assolir una unió que vagi a favor d’un bé comú que també acaba beneficiant un mateix. La unió dels sectors culturals és molt més útil del que pot semblar, toca que cadascú decideixi per on vol tirar.