Ahir va fer deu anys justos que l’Andrés Luengo em va escriure un e-mail on em demanava si voldria escriure de manera periòdica un article d’opinió en aquest diari. Ho he recordat perquè al mail on em deia que volien rellançar la secció d’opinió, em posava com a exemple que aquella setmana podia haver escrit una columna sobre David Bowie, mort tres dies abans. L’aniversari de la mort de Bowie m’ha fet recordar aquell moment i rebuscant al bagul del Gmail l’he trobat; era una primera aproximació a la meva persona, un tanteig que finalment va acabar en aquesta col·laboració; la renovada secció d’opinió va començar el 29 de febrer del 2016 i el meu primer article es va publicar el 7 de març. No parlava de Bowie, demanava que les empreses andorranes utilitzessin música d’autors d'aquí als seus anuncis, aquí vaig encetar la meva línia de reivindicar l’impossible.
Durant aquests deu anys he parlat de moltíssimes coses i molt probablement, entre aquests més de 150 articles, algun dia hagi parlat de David Bowie. Però avui vull comentar una frase que l’actor anglès Gary Oldman, amic de Bowie, va dir aquest estiu a la revista The Hollywood Reporter; va dir literalment: “El món se n’ha anat a la merda des que Bowie va morir”. I afegia que Bowie era com una mena de pega còsmica que mantenia les coses unides.
Segurament Oldman deia això per l’amistat i l’enyorança, però si analitzem el que ha passat al món aquests darrers deu anys podem coincidir amb la frase de l’actor i fins i tot compartir-la. Des d’una visió global hi ha el Brexit, Trump, l’auge de la ultradreta, la pandèmia, que ens havia de fer més forts i l’únic que ha enfortit és la incomunicació, tancant la gent a casa seva mirant la brossa que ens ofereixen les plataformes, la invasió russa d’Ucraïna, l’expansió d’Israel als territoris palestins de la Franja de Gaza, que va provocar l’atemptat de Hamàs al festival Supernova i el consegüent genocidi perpetrat per l’exèrcit israelià, la supèrbia dels rics, que no han fet res per evitar el canvi climàtic que ja estem notant de manera explícita a la costa catalana i valenciana, ben a la vora de casa nostra.
Res és nou, Bowie ja havia viscut moments com aquests: la guerra freda, la por nuclear, la crisi del petroli, la sida i malgrat tot, la seva resposta sempre era artística, estètica i irònica.
Quanta falta ens fa el bo del Bowie en aquests moments, en un món d’identitats rígides, de discursos simples, de tribalismes i de nostàlgia mal entesa. Potser no hi estareu d’acord, però penso que amb la seva visió del món ho feia tot molt més suportable. Sigui com sigui, Andrés, aquí tens el meu article sobre David Bowie, deu anys tard, però millor tard que mai.